dissabte, 28 de desembre de 2013

ELS TEMORS INSOMNES

La nit desperta temors insomnes . 
Què amaga la freda foscor que l'enyorança augmenta? .  
La soledat pesa tant com la distància, còmplices nocturns del desassossec dels amants .
No ets tu qui m'abraça en la nit fosca, sinó la solitud aclaparadora que m'ofega. No són les teves mans dolces les que acaricien la meva pell, sinó el desassossec planyívol de saber-te tan a prop i no obstant això, tenir-te tan lluny .
Com plom pesa la teva absència que omple les hores de desig i augmenta l'ànsia de tenir-te .  
Recurrents són els pensament que no em permeten agafar la son. Voletegen en la meva ment els teus ulls, les teves mans, els teus llavis, la teva pell. Consumeix la nit l'encés desig de les teves besades, de les teves carícies.
Queda't aquesta nit. No et portis el teu alè tebi, deixa el pes del teu cos,
les teves profundes besades i les teves tendres carícies.
Queda't aquesta nit. Xiuxiueja'm a cau d'orella aquells versos d'amor llargament callats, explica'm com bateguen els nostres cors a l'uníson, enllacem els nostres cossos en aquella abraçada divinament perfecte que és tan sols nostre. 
Queda't aquesta nit. 
El baf de la cafetera em mira amb llàstima:
- Potser en somnis vos trobeu i les vostres ànimes facin l'amor.

divendres, 27 de desembre de 2013

LLAVIS DIVIDITS

Cercarien les seves mans enmig de la nit obscura a punt de caure a un precipici de lletanies sagnants.
Sentirien les seves veus enmig de la tormenta a punt de destrossar les ànimes per un llamp devastador. 
Cecs i tot es veurien enmig de multituds embogides, obcecats amb la idea d'estar junts.
Qui demana amor als llavis dividits?.

S'estimen amb tota la seva fe, sense mesura.
Qui demana amor als llavis compartits?.
El baf de la cafetera fa equilibris en l'aire:
- Qui són els insensats amants de llavis dividits?.

dilluns, 23 de desembre de 2013

EL DELIT DELS AMANTS

Sospirar i en aquell efímer instant descobrir l'amor en els ulls de l'amant que reposa la seva mirada al pit palpitant de l'estimada.
Aquell fugaç instant en que una besada fa callar una frase d'amor precipitada a la boca sense pensar.
Aquell mínim instant en que una abraçada, un frec, una carícia fan el delit dels amants que s'anhelen.
Sospirar i tots aquets instants que donen vida a aquells que amagats rera les ombres s'estimen en silenci , s'esvaeixen com el fum, mai no han existit per ningú.

El baf de la cafetera s'enlaira lentament:
- L'amor, moltes vegades, guarda secrets inconfessables.



dilluns, 16 de desembre de 2013

ELS CINC DIMONIS NO OBLIDEN

El fum de la cafetera dona voltes per la cuina, lent i pesat, convida a la reflexió, com el dia d'avui.
Ha començat malament, tot i que ha millorat força, a mida que passaven les hores, ara mateix, amb el cafè a la ma i observant amb perspectiva, només puc treure una conclusió: res, absolutament res, és el que pareix.


Els cinc dimonis no obliden d'on venen, ni cap a on van. No obliden el que han après al seu viatge, ni el que venen a fer. No obliden els versos de Baudelaire, ni  les "Dones damnades", ni a l'unicorn negre, ni a mi.
Els he veig caminar lents i segurs cap al meu llit. Inmòvil, esper la seva arribada. La por, espessa, no me deixa alenar i un fred glacial me fa tremolar de cap a peus.
L'unicorn negre obseva tranquil des de l'altra banda del mirall, en la seguritat del seu món oníric.
Sent la veu dels cinc dimonis recitant a Baudelaire, cada vegada més a prop meu, tanc els ulls, no els he vull veure. Ja son aquí, m'estiren els cabells, me mosseguen els peus, me toquen, me...
L'unicorn negre romp el vidre del mirall, entre a l'habitació, gegant i poderós, se transforma en un dimoni de proporcions exagerades davant dels meus ulls esglaiats i de sobte, tot torna negre...
El baf de la cafetera s'engronsa tranquil·lament:
- En Freud faria dels teus somnis un llibre.

divendres, 13 de desembre de 2013

ELS ÀNGELS TAMBÉ ES ROMPEN


El present es el resultat d'un passat que es nega a morir.
Veritats glaçades. Culpabilitats rentades amb auto-excuses que no enganen ningú.
Sentiments encoratjats per sensibilats extremes, maltractades per feres retro-alimentades per odis ancestrals.
Cors bategant amb desídia, l'amor no compensa la desesperança, ni les decepcions: no per conegudes i cercades fan menys mal.
A l'infern del subconscient tots som passat al present diari, de les realitats ferents.
El baf de la cafetera plora llàgrimes robades:
- En caure a terra, els àngels també es rompen.





dimecres, 11 de desembre de 2013

ELS CERCADORS DE PLAERS CLANDESTINS

No existeixen els déjà vus.
Tanmateix, les llàgrimes s'obrin camí a les galtes del destí.
La vida plena de darrers segons, fa perdre l'ànima a cada alenada dels cercadors de plaers clandestins.
Veure les piràmides d'Egipte a un cantó de la cuina, no és uns estrany déjà vu, és una al·lucinació.
El baf de la cafetera creu que estic boja.


- Rompre el silenci no és fàcil.- Diu el poeta.
- Callar no fa mal.- Respon la musa.
A dos pams ran de mar, el blau del cel es confon amb l'aigua tranquil·la.
- Assossegat, estimada. Venen les sirenes a pentinar-se els cabells a la llum de l'ocàs. No temen la tenebra.
- Com han de tenir por?. Elles il·luminen amb els seus ulls les arenes daurades i condueixen amb els seus cants a la terra dels somnis...
Una llàgrima cau lenta per la galta del poeta, mai no tornarà a veure la seva musa.
- Donat compta, amor meu: tu n'ets una d'elles.
D'on treu aquestes històries el fum de la cafetera?.

dilluns, 9 de desembre de 2013

INFINITES CARTES


La llum freda de l'albada entra per la finestra. 
Gotes  de pluja repiquen, insistents, els vidres entelats i el fred intens, convida a  arraulir-se al llit.
L'hivern du estranys pensaments poc agradosos. Parlen de soletat i tristor, de sentiments oblidats, d'amors refredats.
Podria escriure infinites cartes al teu nom. Parlarien d'amor, d'il·lusió, de frustració, d'esperes, de retrobaments, de passió i de calma.
Tanmateix, mai no les enviaré.
El baf de la cafetera no vol sortir:
- Quan aquestes cartes parlin només d'amor, deixaràs d'escriure.

diumenge, 8 de desembre de 2013

ELS JUTIPIRIS DEL BAF

Com si ballés una dansa molt antiga, el fum de la cafetera en fa jutipiris davant la cara. Em pica l'ullet, sornaguer. El dia serà tranquil, més per l'actitud de qui l'observa, que no pas pels que de bon dematí, ja m'estan recordant que per molt diumenge que sigui, el món segueix voltant.


Entren les ànimes per la finestra. Duen frustració a mans plenes i grans dosis de crueltat, arrossegant gruixades cadenes de tristors acumulades.
La mitja lluna il·lumina la blanca pal·lidesa de la seva pell, dolçament esmorteïda.
Me miren xiuxiuejant, m'estenen els braços, la seva mirada obscura m'incita a seguir-les. L'opressió al pit no em deixa alenar.
Encara no és el meu moment. 
                                        El baf de la cafetera s'agita terroritzat:
                                       - No, no estàs somniant, estàs ben desperta.

divendres, 6 de desembre de 2013

LA MEVA ESPECIALITAT

El cafè és un element socialitzador per tothom manco per jo, gairebé sempre el prenc tota sola, cosa que la meva molt apreciada introspecció agraeix infinitament i des de que mantenc aquets diàlegs surrealistes amb el baf de la cafetera, és molt més plaent.
No me conta res interessant, ara mateix. És empàtic, reflexa el meu estat d'ànim, a l'expectativa de tot i de res, amb l'aclaparadora sensació de saber moltes coses que hauria de ignorar.


Què no faríem per amor, per odi o per ira?
Els sentiments, traïdors de la raó, comanden per damunt de les intel·ligències més despertes i mostren la feblesa humana.
Callar paraules duites pel cor a la boca 
                       sense pensar i tancar els ulls per amagar la mirada.
                                      El baf de la cafetera em sonriu:
                                         - Expressar sentiments pels ulls i negar-los per  
                                      la boca, és la teva especialitat.

dimecres, 4 de desembre de 2013

LA POR

Les paranoies no son bones conselleres.
Pensar massa te condueix a la perdició més absoluta per sobredosi d'estupidesa, encara que admetre-ho és un acte heroic en molt de casos.
- Fer cas dels pensaments inútils és la major grolleria que li podem fer a la vida. - M'etziba el baf de la cafetera amb mitja rialla.
No entenc de què riu, la resignació és l'únic camí.


Covarda, la por angoixa l'ànima i els sentiments. Anul·la curolles, estimeres, il·lusions i decisions. Sacrifica quimeres i somnis. Entristeix alegries. Ofega, discrimina, maltracta, abusa. Enterra en vida i crea legions de morts vivents.
El baf de la cafetera s'eleva fins al sostre:
- La teva por la pots superar, la dels altres, t'esclavitza.

diumenge, 1 de desembre de 2013

ELS ARTESANS DELS SOMNIS

El temps defuig els sentiments.
Els artesans dels somnis acluquen els ulls, no volen veure retuts els seus poders al temps ferotge: no regala un segon als amants amagats a la torre.
Calla el baf de la cafetera, el temps també el terroritza.


Pengen teranyines de colors per les pareds del meu cor solitari. Batega tranquil, al seu ritme, custodi dels secrets amagats als seus habitatges.
Ningú s'atreveix a entrar, coneixedors del blindatge protector contra instrusos mal rebuts.
Tan sols tu, mirant d'enfora, apropan-te poc a poc, tens una lleugera idea d'allò que amaga aquest trist cor castigat.
                  El baf de la cafetera surt disparat:
                         - Qui es aquest a qui deixes guaitar a l'abisme del teu cor tancat?.

divendres, 29 de novembre de 2013

SEGLES DE GLACERES

Roman callat el fum de la cafetera aquets dies. No té gaire a dir, com jo mateixa.
Amb el cafè a la ma, el baf i jo ens mirem en silenci, un silenci que calla esperes.
Esperem a veure qui diu la primera paraula.


Descobrir, furgant, l'existència d'una ferida sagnant, infectada i dolorosa.
Imatges, retingudes a la retina amb l'única intenció de fer més profunda la nafra.
Segles de glaceres assolen el meu cor, l'auto-tortura passeja tranquil·la, omplint de ràbia qualsevol jove brot d'amor, nascut de l'última innocent esperança de la meva ànima.
El baf de la cafetera despareix cansant:
- Tanta autocompassió m'avorreix.

dijous, 28 de novembre de 2013

ELS MEUS DIMONIS

Avui vespre he discutit amb el baf de la cafetera i no tinc cap intenció de contar-vos, de moment, el motiu.
Es per això que aprofitaré aquest descans cafeter per fer un agraïment, un merescut agraïment.
Com podeu observar, el meu bloc ve acompanyat darrerament pel dibuix d'un dimoni, i partir d'ara aniré publicant més, en tenc un bon caramull gràcies a un artista, excepcional, que es diu a si mateix, "artista marginal".
Me consta, gelós com és de la seva intimitat, que s'enfadarà per fer públic aquest agraïment, però per sort o per desgràcia, no pot controlar lo que escric i public, en aquest, el meu bloc.
Gràcies per fer teves les meves curolles, rares i complicades. Gràcies per dibuixar els dimonis que viuen al meu cap, ara també cobren vida a la teva imaginació. Em sap molt de greu: els meus dimonis, ja son els teus.
Gràcies per la teva paciència, sé que el primer va ser mal de fer.
Aquest dibuixant, pintor i escultor, té bona part de la seva obra pictòrica, exposada a Sa Casa Llarga de Can Gazà, és una meravella. Vos convit a tots a visitar aquesta exposició, de ben segur que no vos deixarà indiferents.
L'artista que dona vida als meus perversos dimonis nom Tomeu Barceló i és, a més, una gran persona.
Mil gràcies dimoniot!!!!!

dimarts, 26 de novembre de 2013

ELS CANTS DE LES SIRENES

Nebuloses de fum que m'envolten surten de la cafetera.
M'estremesc en sentir la veu del fum, feia dies que callava. Em conta estranyes odissees ja oblidades fa segles.
Com l'escuma em pujen els calfreds per les cames en sentir els cants encisadors de les sirenes. Dormiré bressolada per ells, poc importa despertar o no.



Vomitades sentimentaloides, surten de la meva boca sense voler i la ràbia, airada, m'escup a la cara.
Sentiments enquistats, colpeixen, arrítmicament, el meu cap ple d'idees inconnexes.
Purulentes bategades d'un cor massa castigat com per tornar a sentir pietat de cap ànima perduda dins la seva pròpia putrefacció.
El baf de la cafetera fa voltes com un fibló:
- Pobre de l'ànima putrefacte que te demani pietat!!!

dissabte, 23 de novembre de 2013

L'OBLIT TÉ GUST DE PERDÓ.



La por no desapareix amb facilitat i les llàgrimes enquistades, es neguen a brollar d'uns ulls que ja no saben plorar.
Tal vegada les paraules, inclús les accions s'obliden, però els sentiments, obstinats, s'arrauleixen al meu cor, inestable i poruc.
La tardor du records amargs de temps passats, mai no tornaran aquells moments obscurs i angoixosos, ara sotmesos a l'antull de la memòria selectiva. 
El baf de la cafetera s'estira com un moix mandrós:
- L'oblit té gust de perdó.





Mirar la vida amb ulls de cadellet perdut, necessitat d'amor i protecció sense donar-te'n compte, desperta estimeres i simpaties no sempre desitjades.
Canviar la mirada, me costa tant com amagar sentiments, per molt que ho intent, sempre hi ha qualcú que endevina la bategada més callada del meu cor.
Avui però, amb el nus a la gola, les mans estretes i la mirada d'autòmat, ningú ha vist la ferida sanguinolenta oberta al meu cor a punt de rebentar.
El baf de la cafetera me mira als ulls:
- La sang que brolla del teu cor, alimenta vells depredadors ressuscitats.

divendres, 22 de novembre de 2013

LA MÀSCARA DE N'ERIC.


Els carrers son plens de fantasmes. Morts vivents, van i venen sense rumb ni sentit, amb els ulls esglaiats i el somriure glaçat a la cara.
Folls, han oblidat els sentiments.
La vida els viu.
Se'n penedeix el baf de la cafetera, mai no tornarà a demanar-me què he vist al carrer.



Brollen paraules sense sentit de les boques imprudents.
Pensaments verbalitzats, vomitats directament des de cervells putrefactes..
Rialles sorolloses es senten per tot arreu.
L'estupidesa humana disfressada de felicitat. Hipocresia practicada en família, en grup, en societat.
L'auto-engany duit al màxim exponent.
La vida és un teatre d'aparences per consciències dormides.
El baf de la cafetera respon amb contundència:
- Tots, com n'Eric al "Fantasma de l'òpera", duim una màscara.

dimecres, 20 de novembre de 2013

LES BESADES PRESONERES DE LA BOCA

Les esperes amaguen absències ferents.
El temps passa ineluctable i els minuts perduts mai no tornaran.
Mai no donarem les besades que no besam.
Mai no viurem l'amor que no entregam.
Qui vol esperar l'amant que parteix?.
Deixar passar l'amor és un suïcidi, una lenta mort en vida: camines, mires, parles, menjes, dorms... Però el cor batega al ritme dels minuts perduts, de les besades presoneres de la boca, de l'amor no entregat, de l'amant absent.
El baf de la cafetera me mira desesperat, si pogués, me pegaria.


Atrinxerades al meu cor, les llàgrimes que mai no ploraré, han inundat bona part dels seus racons més amagats amb records d'olor a terra banyada vinguts d'altres vides.
El tacte de la teva pell no s'oblida en quatre dies, ni en quatre mesos, ni en quatre segles, ni en tota l'eternitat.
Arribarà un altre horabaixa de tardor per sentir la unió de les nostres ànimes, mitjançant el plaer absolut dictat pel desig contingut durant llargues esperes.
El baf de la cafetera oscil·la pesarós:
- La pell capaç de recordar altres vides és infinitament afortunada.

dilluns, 18 de novembre de 2013

EL MEU JARDÍ DE L'EDÈN.



El dia, assolellat, no ret el seu domini al aire fresc.
La vida plena d'esclavituds, permet pocs moments de llibertat, ben aprofitats suposen l'únic motiu per viure.
Complir amb les obligacions és un suplici insuportable.
La resignació no té vènia al país dels somnis.
El baf de la cafetera no ho entén, desapareix per la finestra.



Gaiols, camèlies, lliris, magnòlies i amaril·lines floreixen de cop.
Les sirenes, reclinades a l'arena daurada, es trenen els cabells.
Els centaures, fan la migdiada sobre l'herba fresca.
Els minotaures i les harpies, discuteixen enardidament.
Els unicorns, cavalquen lliures pels boscos.
Al meu jardí de l'edèn, les ambigüetats no son estranyes i l'hedonisme és llei.
Em deixaria damnar per tal que aquets somnis transorgàsmics no acabessin mai.
El baf de la cafetera s'amaga avergonyit.

diumenge, 17 de novembre de 2013

SORTIRAN ELS LICÀNTROPS AVUI VESPRE?

Amb el llum de la lluna plena entrant per la finestra de la cuina, la cafetera al foc i la seguretat absoluta de que no aniré al psiquiatra per cap dels motius per els quals hi hauria d'anar: per res del món voldria acabar amb aquestes xarles amb el fum de la cafetera.
Ara mateix, un reguitzell de preguntes em passen pel cap, tan aviat com el fum entremaliat dona voltes per l'aire: sortiran els licàntrops avui vespre?, em deixarà dormir la lluna plena?, hi haurà justícia pels desnonats?, farà fred, demà?, fins a on arribarà la demència d'aquest govern d'energúmens?...
No em respon el baf de la cafetera, l'avorriment el mata.


Versos d'amor per oblidar, s'enlairen per damunt de la lluna plena. Me pica l'ullet, juganera i la seva llum me'ls recita a cau d'orella.
La veu de la lluna és dolça com la mel calenta, l'hipnòtic encanteri me transporta a una altre món, on les muses coneixen els deliris secrets dels somiadors incompresos.
Els niguls, inoportuns, cobreixen la cara de la lluna recitadora i les paraules s'esvaeixen. Mai no sabré com acaba el poema.
El baf de la cafetera balla lentament:
- Si la lluna te recita versos a cau d'orella, m'estim més callar.

dissabte, 16 de novembre de 2013

EL FOC I EL VI

Avui vespre no posaré la cafetera al foc, no tinc res interessant ni diferent per contar-li al fum del cafè. 
He passat llargues hores, aquest horabaixa plujós, contemplant el foc a la llar. He observat amb neuròtica atenció com les flames cremaven els troncs d'alzina, estratègicament col·locats, com canviaven els colors del groc, al taronja, al blau, vermell i al groc un altre pic.
He deixat brollar els pensaments inconnexos, sorgien sense cap sentit, ni cap ordre aparent: es viu el foc?, caminen les flames? i si caminen, cap a on van? si les crit vendran cap a mi?, com seria si ficàs la ma a les flames?. M'agradaria ser feliç com la gent normal, o no. Tampoc sé què es la normalitat. Sona un whattups al mòbil, oh! qualcú pensa amb mi, encara. Me duen una copa de vi. Mmmnnn, és bo!!. Ara me sona el mòbil, l'agaf i mir el foc amb més atenció encara, la conversa es llarga i reconfortant, l'interlocutor m'estima, ja m'està bé. El vi té un color interessant, vist a la llum del foc. 
I si assassinés qualque governant de merda?, en Bauzá mateix... la trena no és tan dolenta... Uff però quin karma, haver de tornar set-centes vides més per matar un imbècil, psicòpata i tarat. Es barallen els meus fills, el foc fa renou, com ells. Les flames ballen davant la meva cara, me crema la pell i què té més?. Si demà plou, dia de casa, avorriment, avorriment.
 Hi pos un altre tronc, reviuen les flames, el seu crepitar apaivaga els pensaments i me fa tornar a la realitat. 
Deix de mirar el foc...

divendres, 15 de novembre de 2013

LES DARRERES FLORS DE L'ESTIU


Les conseqüències d'una primera mirada, d'una primera paraula d'amor, d'una primera besada, no les sap ningú.
Desbaratar una vida es tan fàcil com enamorar-se de la persona equivocada, en el moment més inoportú.
Mai no sabem quin és el nostre destí.
El meu destí, tal vegada sigui...
No em deixa acabar el discurs, el baf de la cafetera, l'avorresc mortalment.



Les darreres flors de l'estiu, vesteixen les voreres dels camins amb colors intensos i fragàncies aviat caduques.
La tardor no perdona bones intencions, ni belleses delicades. La tristor s'obre camí lentament i segura, no hi ha marxa enrere.
Passarà l'hivern congelant els cors i l'amor dels enamorats separats, romandrà latent, tot esperant la nova primavera.
El baf de la cafetera juga amb els meus cabells:
- Tanmateix, una paraula seva cada dia, te garanteix la primavera tot l'any.

dimecres, 13 de novembre de 2013

LES NOTES DE LA GUITARRA




Entren per la finestra les notes d'una guitarra, duites pel vent mariner.
El cafè borbolla a la cafetera i el baf, enganxós, balla al ritme de la trista tonada.
Contundent, em colpeix la solitud aclaparadora.
Se'n riu de mi el baf del cafè:
- No miris al teu voltant, parles amb mi perquè ningú t'escolta.


Les hores passen dolces perduda entre els teus cabells. 
L'aroma a almesquer de la teva pell, du records de vides passades, arrelats amb força a la meva ànima vella.
Les llargues besades banyades de lluna plena, acompanyen lentes carícies.
Dormir és fàcil al teu costat.
Surt disparat el baf de la cafetera. Em recorda la realitat:
- Aquí i ara, no tens a qui estimar.

dilluns, 11 de novembre de 2013

PENSAMENTS EMBOIRATS

Retre l'ànima als somnis  i les esperances, mentre el sol cau damunt la mar, un tranquil hotabaixa estiuenc, es com fer un castell de cartes: qualsevol bufada d'aire despistat, el tira a norris.
Somiar, és el meu dret, cap persona, cap govern m'ho pot negar. Cap bufada d'aire esvairà les meves esperances, com se dissipa el baf de la cafetera, dipers per la cuina.


Pensaments emboirats, volen lliures pels deserts de les idees. Res a dir, res per sentir, es igual a zero interés.
Res per cridar desesperadament perquè tothom ho senti, cap idea extraordinària per manifestar, cap iniciativa, zero consciència.
Xotets de cordeta duits a l'escorxador del capitalisme que mos ofega.
La intel·ligència oblidada fa temps en mans de governs que acceptem amb resignació.
Així passem la vida: auto-anul·lats.
El baf de la cafetera m'etziba amb severitat:
- I tu què fas per canviar tot això?.

diumenge, 10 de novembre de 2013

ARRABASSAR-SE EL COR D'UNA ESTIRADA

Deixar partir els vells fantasmes, fortament arrelats, es com arrabassar-se el cor d'una estirada.
El passat camina deixant un estenall de cadàvers prutrefactes.
La sirena llunyana d'un vaixell que parteix crida al present, rotund, enterra els cadàvers putrescents i exorcitza els fantasmes obstinats.
Dona voltes el baf de la cafetera, ell no té passat.


Costa respirar amb el pit oprimit pel pes dels sentiments. Concentrats i angoixosos, m'ofegan aferrats al coll.
Ni plorar, ni cridar, ni riure. Tan sols silenci, cap paraula, ulls clucs. I el nus a la gola creix exponencialment.
El cor, arrítmic, tan aviat vol aturar-se, com batega com un cavall desbocat.
Les cames, tremoloses, no sostenen el meu pes.
I continua el silenci: ni riure, ni plorar, ni cridar. Els sentiments bullint.
I de sobte, una llàgrima redola i se sent un petit, petitíssim gemec.
El baf de la cafetera m'acarona la galta:
- Sí, ets tu que plores.

dissabte, 9 de novembre de 2013

LES SET PORTES DE L'INFERN

A l'entrada de l'infern no fa calor.
La fosca, espessa, imposa la seva llei d'ombres tenebroses.
De les profunditats del cau del diable hi puja una fresca humida i una veu esfereïdora, xiuxiueja un lament inintel·ligible.
Dels misteris de l'avern pocs en saben els secrets.
El baf de la cafetera somriu satisfet.


Sonen malenconioses les notes d'un piano. Canten la desesperada espera de set ànimes a les portes de l'infern.        
L'acollida és bona, l'amfitriò en sap d'ànimes perdudes.
Els set esperits desfilen pels confortables passadisos plens de portes a cada costat.
Només se sent el piano, lent i llunyà, marca el pas dels set condemnats.    
Arribades a una gran i càlida sala, amb set enormes portes de fusta i el piano enmig, les set ànimes observen al pianista amb atenció. Una llum vermella l'il·lumina les mans nuoses, els dits àgils, colpeixen les tecles amb maestria. Els cabells, llargs, li cobreixen la cara. De sobte, deixa de tocar, aixeca el cap i es gira cap a les set ànimes, mirant-les amb les conques dels ulls buides i fosques. 

Paraules incandescents gravades amb foc  a cada una de les portes de la sala, brillen en la foscor: luxuria, gola, avarícia, accídia, ira, enveja, supèrbia.
El pianista acompanya cada esperit a la porta que li correspon. Més enllà, l'eternitat.
El baf de la cafetera me mira amb atenció:
- Passar l'eternitat al portal de la luxuria ha de ser molt interessant.

divendres, 8 de novembre de 2013

COM EL FOC ESTIMA VENT

Els ulls, fatigats, contemplen les llàgrimes trobades entre els fulls d'un llibre de poemes amagat al racó més secret del teu cor.
Asseguda a la vorera de la teva mirada, el cel perd l'infinit i la teva veu aixeca ecos  amorosits a la meva ànima turmentada.
Les discussions amb un mateix, no serveixen per fugir.
El baf de la cafetera fa cabrioles a l'aire.


Com les estrelles miren la lluna, d'enfora, sense poder apropar-se.
Com la mar acarona la sorra verge a una platja deserta, sense deixar empremtes.
Com la flama besa la cera d'una espelma, sense fer renou.
Com el foc estima el vent que el reviu quan el toca.
Així te mir, així t'acaron, així te bes, així t'estim, com s'estimen tots els impossibles: en silenci i amb tota l'ànima.
El baf de la cafetera no sap si riure o plorar:
- Tranquil·la, el teu secret no sortirà d'aquí.

dimecres, 6 de novembre de 2013

CINC DIMONIS

Des de l'altre banda del mirall, l'unicorn negre, observa amb gelosia, com cinc dimonis em reciten versos de Baudelaire a cau d'orella.
Amb dits hàbils, el dimoni més vell, em trena els cabells.
El més jove, em mossega les puntes dels dits dels peus.
Els altres tres recitadors, continuen la seva cantinela, un a cada orella, l'altre, molt a prop de la boca.


Poc a poc, deu mans recorren la meva pell nua i les ombres ho cobreixen tot.
L'unicorn, negre com la fosca que ens envolta, romp el vidre del mirall. 
Em despert amb el cor bategant amb força.
El baf de la cafetera m'apaivaga:
- Només ha estat un somni pervers.


La pell, delerosa de carícies perverses, no estranya les mans aspres.
La llengua, anhelant sentir plaers prohibits, roman quieta a la boca.
La humitat tèbia entre les cuixes, delata el desig contingut.
Una lleu tremolor, s'escampa pel meu cos nu.
Els cinc dimonis, esperen en silenci l'arribada de l'unicorn negre.
El baf de la cafetera es mou tranquil·lament:
- Dorm, somnia. Un dia d'aquets, l'unicorn negre, no te salvarà.

dimarts, 5 de novembre de 2013

ÀNGELS DE LES TENEBRES

   

 Avorrit, el fum de la cafetera s’escampa lentament per la cuina. Em demana per què el mir amb ulls embadalits. No sé què respondre, no tenc ganes ni cap intenció de donar-li explicacions ni a ell ni a ningú. De vegades, una mirada val més que mil raonaments. I ara, el fum de la cafetera em mira amb menyspreu.


     
   Deixeu que em tapin les ombres de la nit.
Àngels de les tenebres, permeteu a l’obscuritat apaivagar la meva ànsia i el meu tremp; deixeu a la nit amagar els meus secrets, enlairar fins a l'infinit els meus somnis. 
Porteu-me, criatures de la nit, cap a la negror, ocultar la meva fragilitat és el meu desig. 
El baf de la cafetera me mira estranyat:
- A quin déu li estàs pregant?

dilluns, 4 de novembre de 2013

EN TONI I NA MARIA.

L'albada du rialles infantils, tendres besades a tres i abraçades engelosides de escalfor maternal.
Els ocells comencen els seus cants amb les primeres llums del matí  i la innocència em mira als ulls tot esperant les noves il.lsions del dia.
Dues veuetes resonen cridant atenció i el meu cor batega al seu ritme: no hi ha so més meravellós al món.
L'amor s'obri camí a cada passa dels seus petits peus, a cada paraula de les seves boques, a cada simple abans de la seva  clarivident inteligència.
La maternitat ho canvia tot, les prioritats, els sentiments, els físics... I tanmateix, tot ho donariem per aquelles petites criatures sorgides del teu propi cos. No hi ha res comparable, res,.
El baf de la cafetera s'estira fins al sostre:
- En Toni i na Maria mai no te deixen beure el cafè tranquil.la. 

diumenge, 3 de novembre de 2013

EL MEU FANTASMA.


5.34 de la matinada, l'hora en que les ànimes penen les seves culpes, l'hora en la que el gemec del darrer fantasma d'un castell perdut em desperta.
- No et puc ajudar encara, però guardem un lloc privilegiat al teu castell, vull perdrem amb tu per ofegar el teu gemec i oblidar que el vaig sentir una albada trista i solitària. 


Avui s'ha fet tard per el cafè, tot i així pos la cafetera al foc. El fum em demana per el meu fantasma i els seus gemecs. No sé ben bé què respondre...
El baf de la cafetera em mira sorprès, està segur que el fantasma plora per mi. 



Si gemega i plora no puc abandonar el meu fantasma. Amb el cafè a la ma li donc aquesta explicació al fum de la cafetera quan em demana per què no me'n vaig a dormir. Si me dorm sentiré els seus planys tot el vespre, m'estim més vetllar amb ell, escoltar les seves històries sobre el castell oblidat que conec tan bé i tal vegada, li pugui contar, que a un altre vida, ell i jo varen ser amants.