dissabte, 9 de novembre de 2013

LES SET PORTES DE L'INFERN

A l'entrada de l'infern no fa calor.
La fosca, espessa, imposa la seva llei d'ombres tenebroses.
De les profunditats del cau del diable hi puja una fresca humida i una veu esfereïdora, xiuxiueja un lament inintel·ligible.
Dels misteris de l'avern pocs en saben els secrets.
El baf de la cafetera somriu satisfet.


Sonen malenconioses les notes d'un piano. Canten la desesperada espera de set ànimes a les portes de l'infern.        
L'acollida és bona, l'amfitriò en sap d'ànimes perdudes.
Els set esperits desfilen pels confortables passadisos plens de portes a cada costat.
Només se sent el piano, lent i llunyà, marca el pas dels set condemnats.    
Arribades a una gran i càlida sala, amb set enormes portes de fusta i el piano enmig, les set ànimes observen al pianista amb atenció. Una llum vermella l'il·lumina les mans nuoses, els dits àgils, colpeixen les tecles amb maestria. Els cabells, llargs, li cobreixen la cara. De sobte, deixa de tocar, aixeca el cap i es gira cap a les set ànimes, mirant-les amb les conques dels ulls buides i fosques. 

Paraules incandescents gravades amb foc  a cada una de les portes de la sala, brillen en la foscor: luxuria, gola, avarícia, accídia, ira, enveja, supèrbia.
El pianista acompanya cada esperit a la porta que li correspon. Més enllà, l'eternitat.
El baf de la cafetera me mira amb atenció:
- Passar l'eternitat al portal de la luxuria ha de ser molt interessant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada