divendres, 8 de novembre de 2013

COM EL FOC ESTIMA VENT

Els ulls, fatigats, contemplen les llàgrimes trobades entre els fulls d'un llibre de poemes amagat al racó més secret del teu cor.
Asseguda a la vorera de la teva mirada, el cel perd l'infinit i la teva veu aixeca ecos  amorosits a la meva ànima turmentada.
Les discussions amb un mateix, no serveixen per fugir.
El baf de la cafetera fa cabrioles a l'aire.


Com les estrelles miren la lluna, d'enfora, sense poder apropar-se.
Com la mar acarona la sorra verge a una platja deserta, sense deixar empremtes.
Com la flama besa la cera d'una espelma, sense fer renou.
Com el foc estima el vent que el reviu quan el toca.
Així te mir, així t'acaron, així te bes, així t'estim, com s'estimen tots els impossibles: en silenci i amb tota l'ànima.
El baf de la cafetera no sap si riure o plorar:
- Tranquil·la, el teu secret no sortirà d'aquí.