Avui vespre no posaré la cafetera al foc, no tinc res interessant ni diferent per contar-li al fum del cafè.
He passat llargues hores, aquest horabaixa plujós, contemplant el foc a la llar. He observat amb neuròtica atenció com les flames cremaven els troncs d'alzina, estratègicament col·locats, com canviaven els colors del groc, al taronja, al blau, vermell i al groc un altre pic.
He deixat brollar els pensaments inconnexos, sorgien sense cap sentit, ni cap ordre aparent: es viu el foc?, caminen les flames? i si caminen, cap a on van? si les crit vendran cap a mi?, com seria si ficàs la ma a les flames?. M'agradaria ser feliç com la gent normal, o no. Tampoc sé què es la normalitat. Sona un whattups al mòbil, oh! qualcú pensa amb mi, encara. Me duen una copa de vi. Mmmnnn, és bo!!. Ara me sona el mòbil, l'agaf i mir el foc amb més atenció encara, la conversa es llarga i reconfortant, l'interlocutor m'estima, ja m'està bé. El vi té un color interessant, vist a la llum del foc.
I si assassinés qualque governant de merda?, en Bauzá mateix... la trena no és tan dolenta... Uff però quin karma, haver de tornar set-centes vides més per matar un imbècil, psicòpata i tarat. Es barallen els meus fills, el foc fa renou, com ells. Les flames ballen davant la meva cara, me crema la pell i què té més?. Si demà plou, dia de casa, avorriment, avorriment.
Hi pos un altre tronc, reviuen les flames, el seu crepitar apaivaga els pensaments i me fa tornar a la realitat.
Deix de mirar el foc...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada