Retre l'ànima als somnis i les esperances, mentre el sol cau damunt la mar, un tranquil hotabaixa estiuenc, es com fer un castell de cartes: qualsevol bufada d'aire despistat, el tira a norris.
Somiar, és el meu dret, cap persona, cap govern m'ho pot negar. Cap bufada d'aire esvairà les meves esperances, com se dissipa el baf de la cafetera, dipers per la cuina.
Pensaments emboirats, volen lliures pels deserts de les idees. Res a dir, res per sentir, es igual a zero interés.
Res per cridar desesperadament perquè tothom ho senti, cap idea extraordinària per manifestar, cap iniciativa, zero consciència.
Xotets de cordeta duits a l'escorxador del capitalisme que mos ofega.
La intel·ligència oblidada fa temps en mans de governs que acceptem amb resignació.
Així passem la vida: auto-anul·lats.
El baf de la cafetera m'etziba amb severitat:
- I tu què fas per canviar tot això?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada