Roman callat el fum de la cafetera aquets dies. No té gaire a dir, com jo mateixa.
Amb el cafè a la ma, el baf i jo ens mirem en silenci, un silenci que calla esperes.
Esperem a veure qui diu la primera paraula.
Descobrir, furgant, l'existència d'una ferida sagnant, infectada i dolorosa.
Imatges, retingudes a la retina amb l'única intenció de fer més profunda la nafra.
Segles de glaceres assolen el meu cor, l'auto-tortura passeja tranquil·la, omplint de ràbia qualsevol jove brot d'amor, nascut de l'última innocent esperança de la meva ànima.
El baf de la cafetera despareix cansant:
- Tanta autocompassió m'avorreix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada