dimarts, 29 de novembre de 2016

ENMIG DE LA MAR ENSANGONADA



Era morta, 
i vaig morir
i vaig tornar a morir
i vaig morir un altre pic.
Fins que els dimonis
em mostraren
el camí púrpura
de la follia
i al final del camí
hi havia unes mans,
pensant
que eren un cor,
bategant
enmig de la mar ensangonada.
Fins que la sang s'esvaí
tornant la llum turquesa
de l'aigua,
les mans-cor no
deixaren de bategar...
I vaig morir un altre pic
i vaig tornar a morir
i vaig morir.
Era morta.

diumenge, 6 de novembre de 2016

LA BARCA DE CARONT



Camina capbaix, les passes erràtiques, els cabells grisos i llargs fins a les espatlles es mouen amb el vent que li bufa de cara, el vell abric negre de pell li cau fins més avall dels genolls. 
No té res en Caront, ni barca que transporti ningú a l'Hades, de fet, viu al carrer. Coneix bé l'infern, però, en Caront. Du reflectides a la cara i als ulls les batalles lliurades amb l'alcohol i les drogues, les pèrdues que mai no rescabalarà, tanmateix és una despulla humana, en Caront. I ho sap.
Juga a ser educat, perquè pot i perquè en sap, sempre ens tracta amb respecte i certa deferència.
Mai no ens mira als ulls, en Caront, li hem de cercar la mirada, morta.
Avui l'he vist, arribava pel camí de Can Gazà: distret, discret, capbaix, erràtic, educat. Mort.
Ve a dinar, a cercar un plat de calent, tal vegada, l'únic que li queda segur, o no, possiblement un dia deixi de venir, ningú no sabrà per què i ocuparem la seva plaça amb un altre Caront sense barca per transportar ànimes a l'Hades...
Incomptables Caronts passen pel menjador de Can Gazà de cap a cap d'any: distrets, discrets, capbaixos, erràtics, educats... Morts.