UN UNIVERS PARAL·LEL

 

Hauria d'existir un univers paral·lel,
de sorra calenta i mars de vidre,
a on plogués quan la set fos feresta,
a on només vessés llàgrimes
qui tingués deutes de sang.
Un univers paral·lel,
a on l'amor mai no fos clandestí,
a on les més belles flors,
les d'aroma dolça i colors cridaners,
no fossin tallades per ímprobes feres
bavejant luxúria incontrolada.
Un univers paral·lel,
a on viure de la lletra fos possible,
a on les mirades despertessin
al desig i al plaer
de les pells sensibles,
de les ànimes deleroses d'amor...
L'amor absolut,
aquell que mata per intens,
aquell que fereix el cor
i el deixa sagnant poesia,
eternament.

PARAULES NASCUDES MORTES

No hi ha temps que torni
per desfer els camins equivocats.
Intentant recordar les paraules exactes,
tot es torna tan estrany que l'aire es fa dens, 
irrespirable, com de vidre negre
que entre pel nas fins al cervell 
per cristal·litzar els pensaments.
S'omple de silencis la nit freda
a on es perden els llums dels ulls
que es tanquen amb el pas de les hores.
Contempl la fosca, nua, des de la finestra.  
Apaivag l'ànsia que em neix al ventre
en recordar les hores passades.
Calla, suplic al cap i el cor s'atura,
com si els sentiments,
per pura necessitat,
poguessin desaparèixer.
Amb l'equipatge ple de besades,
partesc amb el pes del destí 
que ens gira l'esquena,
cap a l'Antàrtida sense retorn,
paralitzant paraules d'amor a la gola.
Paraules nascudes mortes.

ULLS ESTRELLATS

Besa ulls estrellats
de mirada que no sap mentir,
privilegi de nafrats
que cosiren les ferides 
amb fil d'or.
Nits a l'eternitat
de passió depravada,
giravoltant al so
de música feta amb els dits
resseguint camins oblidats.
Sentiments ofegats
al gargall amarg del passat,
tornen a tocar de la pell freda
del despertar d'una nova il·lusió.

OCEANS DE CORBS

Camina descalça 
la realitat 
atònita 
els corbs volen 
desesperançats 
furguen a les nafres 
encara obertes 
negres oceans 
ionquis de les misèries 
mirades gelades 
enterra'm  
a terra sagrada 
cobreix-me amb sal 
ofega'm 
els crits 
amb la boca 
amb les mans 
amb pètals taronges 
amb la vida 

de cors bategants 

DE VEGADES...

De vegades, surt el sol,
de vegades, desapareixen els estels,
de vegades, cau el món de les mans d'Atles:
perdem el nord,
trobem el sud,
mirem a l'oest,
anem cap a Mordor.
De vegades, els peixos pensen que són cans,
les hores són minuts,
els records, incandescents,
les llàgrimes, vida.

LA MORT DEL POETA

Diàfan és
l'espai que ens separa.
Respira ansietats
el desig insatisfet.
Ploradores planyen
la perfecció inexistent,
el cadàver putrescent
del poeta que mai va ser.

LA DEESSA ADORMIDA

Dormia, amb l'alè a ma boca,
les cames entrellaçades,
bressolada pel silenci.
Dormia, el rínxols caient-li,
els llavis encesos,
la respiració compassada.
Dormia, quietud estirada,
pell de bes, mà de nit
després del plaer.
Dormia, nua, blanca i etèria
com les deesses antigues,
amb el batec de l’amor més bell.
Dormia, somniant un paradís
de sorra blanca i agua blava
com els seus ulls.
Dorm, somnia, és el paradís.

LA INALTERABILITAT DEL SER

Feia son la lluna alta entre els arbres. 
Feien son les tres o quatre estrelles, 
en el cel negre. 
Feia son la teva veu 
a la vall de les lletanies dels pecats. 
L’inalterable ésser del no-res, 
resseguia el camí de la indiferència, 
com si l'amor hagués passat de llarg, 
com si el deler no anés amb ell, 
com si el temps no hagués passat, 
com si ja no fos massa tard. 
Feia son el seu egoisme. 
Feia son la desesperança. 
Feia son la pluja fresca.  

LA GALTA DRETA DE LA LLUNA PLENA

Conten eternitats
els xiuxiuejos del vent,
just a l'instant en el que la mà
toca la pell, tèbia i suau,
com la galta dreta de la lluna plena.
Xipolleja amb la punta dels dits dels peus
a l'aigua gelada del llac dels meus somnis,
a on abismes de papallones mortes
mostren la desolació d'una nina perduda.
Hi havia un paradís d'il·lusions adormides, 
sentiments bategants, sensibilitats enquistades.
Oportunitats de ressuscitar, reviure, viure,
a la vall verda, amb el llac gelat,
a on els unicorns encara passegen lliures.
Dormir.
Besar.
Estimar.
I a la fi, morir.

TOTS ELS 15 D'ABRIL

No deixa de bategar un cor romput,
deixa de sentir.
Vendran primaveres,
naixeran sentiments nous ... 
de ser cert l'amor.
De ser cert l'amor... contindré el cor al pit, 
no fos trobessin buit les emocions tornant a casa.
Tornen a casa a on encara hi ha escalfor,
a on encara tenen un lloc,
a on encara hi ha esperança... 
de ser cert l'amor.

JA NO ET DIRÉ MÉS QUE T'ESTIM

Ja no et diré més que t'estim.
Només visitaré el carreró
on el zel dels moixos canta luxúries.
A les fosques, assaboriré el triomf de dur-te entre les cames
humitejant el dia i la nit, els segons, minuts i hores
dels amants perduts en desfilades plenes de foc i deliri.
Ja no et diré més que t'estim.
Només m'estremiré, amb l'inquietant esbufeg de la pell,
queixosa de l'alè que escampa desig.
Escopiré lascívies a sobre la nuesa nacrada
fins a l'orgasme creador de gemecs ofegats.
Ja no et diré més que t'estim.
Només et somniaré delectant-te amb rierols de passió,
deixant-me gust quan et pens,
deixant-me tacte quan et record...
Ja no et diré més... que t'estim.

ELS VINT MIL DEU ESTREMIMENTS

He sentit profundament el moment en el qual la pell, recorda el teu tacte;

la boca, el gust de la vida que s'allibera del teu alè;

els ulls, la imatge de la teva mirada enardida de desig. 

El mateix desig que du el nostre nom

i dibuixa amb saliva el contorn del meu cos amb exactitud i omple de llum el món,
quan la nit encara és fosca.

Als racons del teu cos hi dormen les veritats absolutes de les hores venerant-te, 

amb els genolls vinclats al pecat clamorós que callam.  

Nostres són els vint mil deu estremiments de la nuesa neta, que espanta les vergonyes i les pors.

Nostre és l'amor que ens transporta a altres mons, 

alimentats de records, fins al proper encontre.

LES TRENTA-VUIT MIL ARGOLLES DE LA DIGNITAT

L'insomni, dóna temps sobrat per pensar en els moments i converses del dia passat, argolladament intens per raons òbvies.
No puc deixar de donar voltes a una xifra que he conegut avui, que esgarrifa per real i esmicoladora: són trenta-vuit mil les famílies a Mallorca amb tots els membres productius sense feina i per tant en una situació molt precària.
Asseguda devora Jaume Santandreu, argollat, gran persona, gran home, gran mestre, gran amic, gran pare a la fi i amb la cadena de la beneficència penjada al coll com ell, en defensa d'una filosofia, d'una forma de vida, en defensa de l'autogestió, de l'autofinançament, del redreçament de l'autoestima dels exclosos, dels marginats, dels no ningú, dels nostres no ningú, dels nostres germans de Can Gazà...
Ara, que l'obscuritat tot ho amaga, ara que hauria d'estar dormint mentre en Jaume segueix argollat amb un altre cooperant de Can Gazà que l'acompanya a Sa Casa Llarga, lluitant per la seva causa, la nostra causa, ara, m'agradaria poder dir que no som hipòcrita i que la cadena que duc penjada al coll, no és només, per no acabar sumant la família trenta-vuit mil una.

QUAN CAUEN LES PAPALLONES

Entre les seves mans tot es torna:

desesperació,
desil·lusió,
decepció,
desolació,
desamor,
mort.

Terriblement espenyada, encara vola.

MOMENTS

Infinitament perduda
a l'instant que mai no arriba,
somriu,
encara frueix l'espasme a l'entrecuix,
la càlida humitat
de la carícia que escapa.
Feble.
Delirant.
Calenta.
Boja.
Queda l'esperança
de no oblidar l'amant.