Conten eternitats
els xiuxiuejos del vent,
just a l'instant en el que la mà
toca la pell, tèbia i suau,
com la galta dreta de la lluna plena.
Xipolleja amb la punta dels dits dels peus
a l'aigua gelada del llac dels meus somnis,
a on abismes de papallones mortes
mostren la desolació d'una nina perduda.
Hi havia un paradís d'il·lusions adormides,
sentiments bategants, sensibilitats enquistades.
Oportunitats de ressuscitar, reviure, viure,
a la vall verda, amb el llac gelat,
a on els unicorns encara passegen lliures.
Dormir.
Besar.
Estimar.
I a la fi, morir.
Precioso poema. Debe de haber algún lugar así, donde el viento susurre a la luna llena historias de mariposas y donde los unicornios encuentren el rastro de las niñas perdidas.
ResponElimina