No hi ha temps que torni
per desfer els camins equivocats.
Intentant recordar les paraules exactes,
tot es torna tan estrany que l'aire es fa dens,
irrespirable, com de vidre negre
que entre pel nas fins al cervell
per cristal·litzar els pensaments.
S'omple de silencis la nit freda
a on es perden els llums dels ulls
que es tanquen amb el pas de les hores.
Contempl la fosca, nua, des de la finestra.
Apaivag l'ànsia que em neix al ventre
en recordar les hores passades.
Calla, suplic al cap i el cor s'atura,
com si els sentiments,
per pura necessitat,
poguessin desaparèixer.
Amb l'equipatge ple de besades,
partesc amb el pes del destí
que ens gira l'esquena,
cap a l'Antàrtida sense retorn,
paralitzant paraules d'amor a la gola.
Paraules nascudes mortes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada