ARRABASSAR-SE EL COR D'UNA ESTIRADA

Deixar partir els vells fantasmes, fortament arrelats, es com arrabassar-se el cor d'una estirada.
El passat camina deixant un estenall de cadàvers prutrefactes.
La sirena llunyana d'un vaixell que parteix crida al present, rotund, enterra els cadàvers putrescents i exorcitza els fantasmes obstinats.
Dona voltes el baf de la cafetera, ell no té passat.


Costa respirar amb el pit oprimit pel pes dels sentiments. Concentrats i angoixosos, m'ofegan aferrats al coll.
Ni plorar, ni cridar, ni riure. Tan sols silenci, cap paraula, ulls clucs. I el nus a la gola creix exponencialment.
El cor, arrítmic, tan aviat vol aturar-se, com batega com un cavall desbocat.
Les cames, tremoloses, no sostenen el meu pes.
I continua el silenci: ni riure, ni plorar, ni cridar. Els sentiments bullint.
I de sobte, una llàgrima redola i se sent un petit, petitíssim gemec.
El baf de la cafetera m'acarona la galta:
- Sí, ets tu que plores.