diumenge, 17 de novembre de 2013

SORTIRAN ELS LICÀNTROPS AVUI VESPRE?

Amb el llum de la lluna plena entrant per la finestra de la cuina, la cafetera al foc i la seguretat absoluta de que no aniré al psiquiatra per cap dels motius per els quals hi hauria d'anar: per res del món voldria acabar amb aquestes xarles amb el fum de la cafetera.
Ara mateix, un reguitzell de preguntes em passen pel cap, tan aviat com el fum entremaliat dona voltes per l'aire: sortiran els licàntrops avui vespre?, em deixarà dormir la lluna plena?, hi haurà justícia pels desnonats?, farà fred, demà?, fins a on arribarà la demència d'aquest govern d'energúmens?...
No em respon el baf de la cafetera, l'avorriment el mata.


Versos d'amor per oblidar, s'enlairen per damunt de la lluna plena. Me pica l'ullet, juganera i la seva llum me'ls recita a cau d'orella.
La veu de la lluna és dolça com la mel calenta, l'hipnòtic encanteri me transporta a una altre món, on les muses coneixen els deliris secrets dels somiadors incompresos.
Els niguls, inoportuns, cobreixen la cara de la lluna recitadora i les paraules s'esvaeixen. Mai no sabré com acaba el poema.
El baf de la cafetera balla lentament:
- Si la lluna te recita versos a cau d'orella, m'estim més callar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada