Entren per la finestra les notes d'una guitarra, duites pel vent mariner.
El cafè borbolla a la cafetera i el baf, enganxós, balla al ritme de la trista tonada.
Contundent, em colpeix la solitud aclaparadora.
Se'n riu de mi el baf del cafè:
- No miris al teu voltant, parles amb mi perquè ningú t'escolta.
Les hores passen dolces perduda entre els teus cabells.
L'aroma a almesquer de la teva pell, du records de vides passades, arrelats amb força a la meva ànima vella.
Les llargues besades banyades de lluna plena, acompanyen lentes carícies.
Dormir és fàcil al teu costat.
Surt disparat el baf de la cafetera. Em recorda la realitat:
- Aquí i ara, no tens a qui estimar.
No t'aturis mai d'escriure. Meravellós!
ResponEliminaGràcies Marga!!!!!!!
Elimina