Tanmateix, les llàgrimes s'obrin camí a les galtes del destí.
La vida plena de darrers segons, fa perdre l'ànima a cada alenada dels cercadors de plaers clandestins.
Veure les piràmides d'Egipte a un cantó de la cuina, no és uns estrany déjà vu, és una al·lucinació.
El baf de la cafetera creu que estic boja.
- Rompre el silenci no és fàcil.- Diu el poeta.
- Callar no fa mal.- Respon la musa.
A dos pams ran de mar, el blau del cel es confon amb l'aigua tranquil·la.
- Assossegat, estimada. Venen les sirenes a pentinar-se els cabells a la llum de l'ocàs. No temen la tenebra.
- Com han de tenir por?. Elles il·luminen amb els seus ulls les arenes daurades i condueixen amb els seus cants a la terra dels somnis...
Una llàgrima cau lenta per la galta del poeta, mai no tornarà a veure la seva musa.
- Donat compta, amor meu: tu n'ets una d'elles.
D'on treu aquestes històries el fum de la cafetera?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada