SEGLES DE GLACERES

Roman callat el fum de la cafetera aquets dies. No té gaire a dir, com jo mateixa.

Amb el cafè a la ma, el baf i jo ens mirem en silenci, un silenci que calla esperes.

Esperem a veure qui diu la primera paraula.

Descobrir, furgant, l'existència d'una ferida sagnant, infectada i dolorosa.

Imatges, retingudes a la retina amb l'única intenció de fer més profunda la nafra.

Segles de glaceres assolen el meu cor, l'auto-tortura passeja tranquil·la, omplint de ràbia qualsevol jove brot d'amor, nascut de l'última innocent esperança de la meva ànima.

El baf de la cafetera despareix cansant:

- Tanta autocompassió m'avorreix.

ELS MEUS DIMONIS

Avui vespre he discutit amb el baf de la cafetera i no tinc cap intenció de contar-vos, de moment, el motiu.
Es per això que aprofitaré aquest descans cafeter per fer un agraïment, un merescut agraïment.
Com podeu observar, el meu bloc ve acompanyat darrerament pel dibuix d'un dimoni, i partir d'ara aniré publicant més, en tenc un bon caramull gràcies a un artista, excepcional, que es diu a si mateix, "artista marginal".
Me consta, gelós com és de la seva intimitat, que s'enfadarà per fer públic aquest agraïment, però per sort o per desgràcia, no pot controlar lo que escric i public, en aquest, el meu bloc.
Gràcies per fer teves les meves curolles, rares i complicades. Gràcies per dibuixar els dimonis que viuen al meu cap, ara també cobren vida a la teva imaginació. Em sap molt de greu: els meus dimonis, ja son els teus.
Gràcies per la teva paciència, sé que el primer va ser mal de fer.
Aquest dibuixant, pintor i escultor, té bona part de la seva obra pictòrica, exposada a Sa Casa Llarga de Can Gazà, és una meravella. Vos convit a tots a visitar aquesta exposició, de ben segur que no vos deixarà indiferents.
L'artista que dona vida als meus perversos dimonis nom Tomeu Barceló i és, a més, una gran persona.
Mil gràcies dimoniot!!!!!

ELS CANTS DE LES SIRENES

Nebuloses de fum que m'envolten surten de la cafetera.
M'estremesc en sentir la veu del fum, feia dies que callava. Em conta estranyes odissees ja oblidades fa segles.
Com l'escuma em pujen els calfreds per les cames en sentir els cants encisadors de les sirenes. Dormiré bressolada per ells, poc importa despertar o no.

Vomitades sentimentaloides, surten de la meva boca sense voler i la ràbia, airada, m'escup a la cara.

Sentiments enquistats, colpeixen, arrítmicament, el meu cap ple d'idees inconnexes.

Purulentes bategades d'un cor massa castigat com per tornar a sentir pietat de cap ànima perduda dins la seva pròpia putrefacció.

El baf de la cafetera fa voltes com un fibló:

- Pobre de l'ànima putrefacte que te demani pietat!!!

L'OBLIT TÉ GUST DE PERDÓ.

La por no desapareix amb facilitat i les llàgrimes enquistades, es neguen a brollar d'uns ulls que ja no saben plorar.
Tal vegada les paraules, inclús les accions s'obliden, però els sentiments, obstinats, s'arrauleixen al meu cor, inestable i poruc.
La tardor du records amargs de temps passats, mai no tornaran aquells moments obscurs i angoixosos, ara sotmesos a l'antull de la memòria selectiva. 
El baf de la cafetera s'estira com un moix mandrós:
- L'oblit té gust de perdó.

Mirar la vida amb ulls de cadellet perdut, necessitat d'amor i protecció sense donar-te'n compte, desperta estimeres i simpaties no sempre desitjades.

Canviar la mirada, me costa tant com amagar sentiments, per molt que ho intent, sempre hi ha qualcú que endevina la bategada més callada del meu cor.

Avui però, amb el nus a la gola, les mans estretes i la mirada d'autòmat, ningú ha vist la ferida sanguinolenta oberta al meu cor a punt de rebentar.

El baf de la cafetera me mira als ulls:

- La sang que brolla del teu cor, alimenta vells depredadors ressuscitats.

LA MÀSCARA DE N'ERIC.

Els carrers son plens de fantasmes. Morts vivents, van i venen sense rumb ni sentit, amb els ulls esglaiats i el somriure glaçat a la cara.
Folls, han oblidat els sentiments.
La vida els viu.
Se'n penedeix el baf de la cafetera, mai no tornarà a demanar-me què he vist al carrer.

Brollen paraules sense sentit de les boques imprudents.

Pensaments verbalitzats, vomitats directament des de cervells putrefactes..

Rialles sorolloses es senten per tot arreu.

L'estupidesa humana disfressada de felicitat. Hipocresia practicada en família, en grup, en societat.

L'auto-engany duit al màxim exponent.

La vida és un teatre d'aparences per consciències dormides.

El baf de la cafetera respon amb contundència:

- Tots, com n'Eric al "Fantasma de l'òpera", duim una màscara.

LES BESADES PRESONERES DE LA BOCA

Les esperes amaguen absències ferents.
El temps passa ineluctable i els minuts perduts mai no tornaran.
Mai no donarem les besades que no besam.
Mai no viurem l'amor que no entregam.
Qui vol esperar l'amant que parteix?.
Deixar passar l'amor és un suïcidi, una lenta mort en vida: camines, mires, parles, menjes, dorms... Però el cor batega al ritme dels minuts perduts, de les besades presoneres de la boca, de l'amor no entregat, de l'amant absent.
El baf de la cafetera me mira desesperat, si pogués, me pegaria.

Atrinxerades al meu cor, les llàgrimes que mai no ploraré, han inundat bona part dels seus racons més amagats amb records d'olor a terra banyada vinguts d'altres vides.

El tacte de la teva pell no s'oblida en quatre dies, ni en quatre mesos, ni en quatre segles, ni en tota l'eternitat.

Arribarà un altre horabaixa de tardor per sentir la unió de les nostres ànimes, mitjançant el plaer absolut dictat pel desig contingut durant llargues esperes.

El baf de la cafetera oscil·la pesarós:

- La pell capaç de recordar altres vides és infinitament afortunada.

EL MEU JARDÍ DE L'EDÈN.

El dia, assolellat, no ret el seu domini al aire fresc.
La vida plena d'esclavituds, permet pocs moments de llibertat, ben aprofitats suposen l'únic motiu per viure.
Complir amb les obligacions és un suplici insuportable.
La resignació no té vènia al país dels somnis.
El baf de la cafetera no ho entén, desapareix per la finestra.

Gaiols, camèlies, lliris, magnòlies i amaril·lines floreixen de cop.

Les sirenes, reclinades a l'arena daurada, es trenen els cabells.

Els centaures, fan la migdiada sobre l'herba fresca.

Els minotaures i les harpies, discuteixen enardidament.

Els unicorns, cavalquen lliures pels boscos.

Al meu jardí de l'edèn, les ambigüetats no son estranyes i l'hedonisme és llei.

Em deixaria damnar per tal que aquets somnis transorgàsmics no acabessin mai.

El baf de la cafetera s'amaga avergonyit.

SORTIRAN ELS LICÀNTROPS AVUI VESPRE?

Amb el llum de la lluna plena entrant per la finestra de la cuina, la cafetera al foc i la seguretat absoluta de que no aniré al psiquiatra per cap dels motius per els quals hi hauria d'anar: per res del món voldria acabar amb aquestes xarles amb el fum de la cafetera.
Ara mateix, un reguitzell de preguntes em passen pel cap, tan aviat com el fum entremaliat dona voltes per l'aire: sortiran els licàntrops avui vespre?, em deixarà dormir la lluna plena?, hi haurà justícia pels desnonats?, farà fred, demà?, fins a on arribarà la demència d'aquest govern d'energúmens?...
No em respon el baf de la cafetera, l'avorriment el mata.

Versos d'amor per oblidar, s'enlairen per damunt de la lluna plena. Me pica l'ullet, juganera i la seva llum me'ls recita a cau d'orella.

La veu de la lluna és dolça com la mel calenta, l'hipnòtic encanteri me transporta a una altre món, on les muses coneixen els deliris secrets dels somiadors incompresos.

Els niguls, inoportuns, cobreixen la cara de la lluna recitadora i les paraules s'esvaeixen. Mai no sabré com acaba el poema.

El baf de la cafetera balla lentament:

- Si la lluna te recita versos a cau d'orella, m'estim més callar.

EL FOC I EL VI

Avui vespre no posaré la cafetera al foc, no tinc res interessant ni diferent per contar-li al fum del cafè. 
He passat llargues hores, aquest horabaixa plujós, contemplant el foc a la llar. He observat amb neuròtica atenció com les flames cremaven els troncs d'alzina, estratègicament col·locats, com canviaven els colors del groc, al taronja, al blau, vermell i al groc un altre pic.
He deixat brollar els pensaments inconnexos, sorgien sense cap sentit, ni cap ordre aparent: es viu el foc?, caminen les flames? i si caminen, cap a on van? si les crit vendran cap a mi?, com seria si ficàs la ma a les flames?. M'agradaria ser feliç com la gent normal, o no. Tampoc sé què es la normalitat. Sona un whattups al mòbil, oh! qualcú pensa amb mi, encara. Me duen una copa de vi. Mmmnnn, és bo!!. Ara me sona el mòbil, l'agaf i mir el foc amb més atenció encara, la conversa es llarga i reconfortant, l'interlocutor m'estima, ja m'està bé. El vi té un color interessant, vist a la llum del foc. 
I si assassinés qualque governant de merda?, en Bauzá mateix... la trena no és tan dolenta... Uff però quin karma, haver de tornar set-centes vides més per matar un imbècil, psicòpata i tarat. Es barallen els meus fills, el foc fa renou, com ells. Les flames ballen davant la meva cara, me crema la pell i què té més?. Si demà plou, dia de casa, avorriment, avorriment.
 Hi pos un altre tronc, reviuen les flames, el seu crepitar apaivaga els pensaments i me fa tornar a la realitat. 
Deix de mirar el foc...

LES DARRERES FLORS DE L'ESTIU

Les conseqüències d'una primera mirada, d'una primera paraula d'amor, d'una primera besada, no les sap ningú.
Desbaratar una vida es tan fàcil com enamorar-se de la persona equivocada, en el moment més inoportú.
Mai no sabem quin és el nostre destí.
El meu destí, tal vegada sigui...
No em deixa acabar el discurs, el baf de la cafetera, l'avorresc mortalment.

Les darreres flors de l'estiu, vesteixen les voreres dels camins amb colors intensos i fragàncies aviat caduques.

La tardor no perdona bones intencions, ni belleses delicades. La tristor s'obre camí lentament i segura, no hi ha marxa enrere.

Passarà l'hivern congelant els cors i l'amor dels enamorats separats, romandrà latent, tot esperant la nova primavera.

El baf de la cafetera juga amb els meus cabells:

- Tanmateix, una paraula seva cada dia, te garanteix la primavera tot l'any.

LES NOTES DE LA GUITARRA

Entren per la finestra les notes d'una guitarra, duites pel vent mariner.
El cafè borbolla a la cafetera i el baf, enganxós, balla al ritme de la trista tonada.
Contundent, em colpeix la solitud aclaparadora.
Se'n riu de mi el baf del cafè:
- No miris al teu voltant, parles amb mi perquè ningú t'escolta.

Les hores passen dolces perduda entre els teus cabells. 

L'aroma a almesquer de la teva pell, du records de vides passades, arrelats amb força a la meva ànima vella.

Les llargues besades banyades de lluna plena, acompanyen lentes carícies.

Dormir és fàcil al teu costat.

Surt disparat el baf de la cafetera. Em recorda la realitat:

- Aquí i ara, no tens a qui estimar.

PENSAMENTS EMBOIRATS

Retre l'ànima als somnis  i les esperances, mentre el sol cau damunt la mar, un tranquil hotabaixa estiuenc, es com fer un castell de cartes: qualsevol bufada d'aire despistat, el tira a norris.
Somiar, és el meu dret, cap persona, cap govern m'ho pot negar. Cap bufada d'aire esvairà les meves esperances, com se dissipa el baf de la cafetera, dipers per la cuina.


Pensaments emboirats, volen lliures pels deserts de les idees. Res a dir, res per sentir, es igual a zero interés.
Res per cridar desesperadament perquè tothom ho senti, cap idea extraordinària per manifestar, cap iniciativa, zero consciència.
Xotets de cordeta duits a l'escorxador del capitalisme que mos ofega.
La intel·ligència oblidada fa temps en mans de governs que acceptem amb resignació.
Així passem la vida: auto-anul·lats.
El baf de la cafetera m'etziba amb severitat:
- I tu què fas per canviar tot això?.

ARRABASSAR-SE EL COR D'UNA ESTIRADA

Deixar partir els vells fantasmes, fortament arrelats, es com arrabassar-se el cor d'una estirada.
El passat camina deixant un estenall de cadàvers prutrefactes.
La sirena llunyana d'un vaixell que parteix crida al present, rotund, enterra els cadàvers putrescents i exorcitza els fantasmes obstinats.
Dona voltes el baf de la cafetera, ell no té passat.


Costa respirar amb el pit oprimit pel pes dels sentiments. Concentrats i angoixosos, m'ofegan aferrats al coll.
Ni plorar, ni cridar, ni riure. Tan sols silenci, cap paraula, ulls clucs. I el nus a la gola creix exponencialment.
El cor, arrítmic, tan aviat vol aturar-se, com batega com un cavall desbocat.
Les cames, tremoloses, no sostenen el meu pes.
I continua el silenci: ni riure, ni plorar, ni cridar. Els sentiments bullint.
I de sobte, una llàgrima redola i se sent un petit, petitíssim gemec.
El baf de la cafetera m'acarona la galta:
- Sí, ets tu que plores.

LES SET PORTES DE L'INFERN

A l'entrada de l'infern no fa calor.
La fosca, espessa, imposa la seva llei d'ombres tenebroses.
De les profunditats del cau del diable hi puja una fresca humida i una veu esfereïdora, xiuxiueja un lament inintel·ligible.
Dels misteris de l'avern pocs en saben els secrets.
El baf de la cafetera somriu satisfet.


Sonen malenconioses les notes d'un piano. Canten la desesperada espera de set ànimes a les portes de l'infern.        
L'acollida és bona, l'amfitriò en sap d'ànimes perdudes.
Els set esperits desfilen pels confortables passadisos plens de portes a cada costat.
Només se sent el piano, lent i llunyà, marca el pas dels set condemnats.    
Arribades a una gran i càlida sala, amb set enormes portes de fusta i el piano enmig, les set ànimes observen al pianista amb atenció. Una llum vermella l'il·lumina les mans nuoses, els dits àgils, colpeixen les tecles amb maestria. Els cabells, llargs, li cobreixen la cara. De sobte, deixa de tocar, aixeca el cap i es gira cap a les set ànimes, mirant-les amb les conques dels ulls buides i fosques. 
Paraules incandescents gravades amb foc  a cada una de les portes de la sala, brillen en la foscor: luxuria, gola, avarícia, accídia, ira, enveja, supèrbia.
El pianista acompanya cada esperit a la porta que li correspon. Més enllà, l'eternitat.
El baf de la cafetera me mira amb atenció:
- Passar l'eternitat al portal de la luxuria ha de ser molt interessant.

COM EL FOC ESTIMA VENT

Els ulls, fatigats, contemplen les llàgrimes trobades entre els fulls d'un llibre de poemes amagat al racó més secret del teu cor.
Asseguda a la vorera de la teva mirada, el cel perd l'infinit i la teva veu aixeca ecos  amorosits a la meva ànima turmentada.
Les discussions amb un mateix, no serveixen per fugir.
El baf de la cafetera fa cabrioles a l'aire.

Com les estrelles miren la lluna, d'enfora, sense poder apropar-se.

Com la mar acarona la sorra verge a una platja deserta, sense deixar empremtes.

Com la flama besa la cera d'una espelma, sense fer renou.

Com el foc estima el vent que el reviu quan el toca.

Així te mir, així t'acaron, així te bes, així t'estim, com s'estimen tots els impossibles: en silenci i amb tota l'ànima.

El baf de la cafetera no sap si riure o plorar:

- Tranquil·la, el teu secret no sortirà d'aquí.

CINC DIMONIS

Des de l'altre banda del mirall, l'unicorn negre, observa amb gelosia, com cinc dimonis em reciten versos de Baudelaire a cau d'orella.
Amb dits hàbils, el dimoni més vell, em trena els cabells.
El més jove, em mossega les puntes dels dits dels peus.
Els altres tres recitadors, continuen la seva cantinela, un a cada orella, l'altre, molt a prop de la boca.


Poc a poc, deu mans recorren la meva pell nua i les ombres ho cobreixen tot.
L'unicorn, negre com la fosca que ens envolta, romp el vidre del mirall. 
Em despert amb el cor bategant amb força.
El baf de la cafetera m'apaivaga:
- Només ha estat un somni pervers.


La pell, delerosa de carícies perverses, no estranya les mans aspres.
La llengua, anhelant sentir plaers prohibits, roman quieta a la boca.
La humitat tèbia entre les cuixes, delata el desig contingut.
Una lleu tremolor, s'escampa pel meu cos nu.
Els cinc dimonis, esperen en silenci l'arribada de l'unicorn negre.
El baf de la cafetera es mou tranquil·lament:
- Dorm, somnia. Un dia d'aquets, l'unicorn negre, no te salvarà.

ÀNGELS DE LES TENEBRES

   

 Avorrit, el fum de la cafetera s’escampa lentament per la cuina. Em demana per què el mir amb ulls embadalits. No sé què respondre, no tenc ganes ni cap intenció de donar-li explicacions ni a ell ni a ningú. De vegades, una mirada val més que mil raonaments. I ara, el fum de la cafetera em mira amb menyspreu.

     

   Deixeu que em tapin les ombres de la nit.

Àngels de les tenebres, permeteu a l’obscuritat apaivagar la meva ànsia i el meu tremp; deixeu a la nit amagar els meus secrets, enlairar fins a l'infinit els meus somnis. 

Porteu-me, criatures de la nit, cap a la negror, ocultar la meva fragilitat és el meu desig. 

El baf de la cafetera me mira estranyat:

- A quin déu li estàs pregant?

EN TONI I NA MARIA.

L'albada du rialles infantils, tendres besades a tres i abraçades engelosides de escalfor maternal.
Els ocells comencen els seus cants amb les primeres llums del matí  i la innocència em mira als ulls tot esperant les noves il.lsions del dia.
Dues veuetes resonen cridant atenció i el meu cor batega al seu ritme: no hi ha so més meravellós al món.
L'amor s'obri camí a cada passa dels seus petits peus, a cada paraula de les seves boques, a cada simple abans de la seva  clarivident inteligència.
La maternitat ho canvia tot, les prioritats, els sentiments, els físics... I tanmateix, tot ho donariem per aquelles petites criatures sorgides del teu propi cos. No hi ha res comparable, res,.
El baf de la cafetera s'estira fins al sostre:
- En Toni i na Maria mai no te deixen beure el cafè tranquil.la. 

EL MEU FANTASMA.

5.34 de la matinada, l'hora en que les ànimes penen les seves culpes, l'hora en la que el gemec del darrer fantasma d'un castell perdut em desperta.
- No et puc ajudar encara, però guardem un lloc privilegiat al teu castell, vull perdrem amb tu per ofegar el teu gemec i oblidar que el vaig sentir una albada trista i solitària. 


Avui s'ha fet tard per el cafè, tot i així pos la cafetera al foc. El fum em demana per el meu fantasma i els seus gemecs. No sé ben bé què respondre...
El baf de la cafetera em mira sorprès, està segur que el fantasma plora per mi. 


Si gemega i plora no puc abandonar el meu fantasma. Amb el cafè a la ma li donc aquesta explicació al fum de la cafetera quan em demana per què no me'n vaig a dormir. Si me dorm sentiré els seus planys tot el vespre, m'estim més vetllar amb ell, escoltar les seves històries sobre el castell oblidat que conec tan bé i tal vegada, li pugui contar, que a un altre vida, ell i jo varen ser amants.