Elegeix el camí de la saviesa.
Camina amb els peus nus
ben arrelats a terra.
Deixa partir els monstres,
despulles putrescents de l'amor roí.
Assaboreix la besada
tants d'anys enrere oblidada.
Mira amb els ulls d'aigua clara
el llambreig del sol a la mar.
Gaudeix de les noves passions
amb infinita tendresa.
Dóna't a l'amor que no exigeix mesures
i fes de la llibertat l'himne de la teva ànima.
El baf de la cafetera somriu sorneguer:
- L'amor sense mesura, mesura taules a les torres dels castells.
La boca que besava amb deliri, ara
escup esfereïdores paraules d'esquírria,
trinxa les esperances amb mil bocins i
clou silencis eterns.
Les mans que acaronaren pell novençana, ara
esmicolen abatuts residus d'amor,
martiritzen amb crueltat la bellesa nívia
i nafren les ànimes càndides.
Els braços que acolliren tendreses, ara
torturen afamegats sentiments de culpa,
mesuren els camins de la feresa i
esgarbissen els cors innocents.
El baf de la cafetera es mou lentament:
- Hi ha històries que val més callar.
Besa'm amb la boca feta mar,
feta mar de desig i tendresa,
per assaciar la set de bellesa,
per ofegar-me de passió.
Toca'm amb les mans fetes vent,
fetes vent de sospirs i carícies,
per eixugar l'ànsia de tu,
per enlairar-me d'amor.
Estima'm amb l'ànima feta univers,
feta univers de paraules i lletres,
per llegir la nostra història,
per omplir-me de tu.
Afamegat de paraules, el silenci crida la música, absent si no fos per les rítmiques vibracions de l'aigua.
Ballen els arbres, pentinats pel vent,
a l'ocàs encès de vermells i ocres.
Canta el silenci, per enganar la soledat que l'empaita i mira les rítmiques vibracions de l'aigua i somriu: no sent la música, sap però que sona, alta i clara, per fer ballar els arbres i espantar la por de la nit propera.
El baf de la cafetera xiuxiueja amb veu dolça:
- Escoltar cridar el silenci, fa de la soledat un titella en mans de la música juganera.
Com en el final de la més bella òpera escrita per amor,
cauen les llàgrimes per les galtes castigades pel destí.
Desfetes acaben les vides unides en els camins tortuosos de les bèsties iracundes.
Veus s'enlairen per cridar a les mirades d'aigua clara:
NO ESTIC MORTA, ENCARA!!!!
El baf de la cafetera cantusseja:
- Les mirades d'aigua clara no et salvaran del teu destí.
Vull ser granot a la bassa dels somnis inconfessables, per conèixer els secrets de les donzelles nívies, tancades a les torres de qualsevol conte.
Esbrossar els camins fets amb la sang dels dracs, vessada en les aferrissades batalles de les imaginacions, per tornar-los a la vida.
Mossegar la poma enverinada i dormir cent anys seguits a un llit de flors enmig d'un bosc perdut, per tal que venguis tu a despertar-me amb una dolça besada.
El baf de la cafetera em mira condescendent:
- El món és ple de princeses esperant el príncep blau: dormiran eternament.
S'omple de llum la tenebra i apareixes tu, amb el caminar tranquil i la mirada serena, amb el somriure sincer i els braços
estesos cap a mi.
S'atura el temps en posar els llavis sobre els meus.
Cap plaer al món s'iguala a respirar al teu coll, ni cap posta de sol a
la mar se sembla a la teva mirada quan es troben els nostres ulls.
De
les llargues esperes, de les temibles absències en treim el delit dels
reencontres, la sublimació del desig, la tendresa de les carícies
contingudes.
Del teu amor en faré un estendard al front de la meva vida.
El baf de la cafetera vola enfurismat:
- L'amor et canvia, les cursileries extremes ho demostren sobradament.
