Giravolta a punt d'atura-se el cor malferit.
Canten les sirenes a les mirades alades que conten històries de foc i penombra.
No és pot tornar al paradís deprès de caure a l'abisme de l'horror, encara bateguen les nafres al ritme del ball de les espases que travessaren la carn tendra: no hi ha treva per la víctima del càstig del seu propi destí.
El baf de la cafetera xiuxiueja un mantra:
- Deixem partir les lamentacions cap a la benvolença de les profunditats de l'oceà de l'oblit, deixem partir les lamentacions cap a la benvolença de les profunditats de l'oceà de l'oblit, deixem partir les lamentacions cap a la benvolença de les profunditats de l'oceà de l'oblit...
No es poden tancar persones a dins rateres.
L'infern tremola amb la seguretat de l'orgasme de la carn.
Monstres de rostre serè, esperen, amb torxes enceses la senyal i el silenci glaça la sang dels condemnats a mort.
Xiula una tonada la por des del ventre de les roques que faran de tomba dels innocents.
Ploren els enderrocs que un dia foren solemnes torres de marbre i or: ha mort la darrera esperança.
El baf de la cafetera es retorça amb força:
- Negre és el pensament que et travessa la ment.
Els niguls nigromàntics duen notícies rellents
de pròxims moments a la teva boca.
La contundència de la frustració
no borra els pensaments que recorren la teva ànima,
tatuada a la pell abans de conèixer-nos.
Besa la boca oferida amb passió cega d'amant alliberada.
Acarona la nuesa nívia que ja no és covarda.
Apaivaga amb les mans el deler que em crema les entranyes.
Beu-te l'essència de l'amor que brolla amb la fetilleria de la teva mirada.
Estima'm, com si no existís un demà.
El baf de la cafetera em mira encuriosit:
- Només es pot estimar com si no existís un demà.
Cremen les mans a les butxaques de la immundícia.
Dels meus ulls brollaran àngels muts amb les ales rompudes,
arribarà el temps de les tempestes i les tenebres ho cobriran tot,
el silenci vetllarà els somnis de les bèsties adormides.
Esgarrifa la foscor a plena llum del dia: tenc el cor glaçat.
El baf de la cafetera s'engronsa tranquil:
Els pitjors combats són els que lliuram amb nosaltres mateixos.
T'ho diré als ulls.
T'ho diré al ventre,
t'ho diré a la boca, a les mans, als cabells...
al foc de l'ànima, t'ho diré.
T'ho diré al silenci de l'amor que compta les besades per donar.
T'ho diré a l'ombra de la teva mirada, a l'oratge de les besades que travessen el temps, al somriure dibuixat als teus llavis, a les cicatrius de la teva pell.
T'ho diré a les passes que dones cap a mi, al gemec delerós del teu alè.
T'ho diré a les paraules d'espera, a les de càstig, a les d'amor.
T'ho diré a les vetllades de llunyania que convergeixen a l'univers que ens contempla, impassible.
T'ho diré a la veu, quan calli, per fi.
T'ho diré als ulls, quan deixin de mirar, assaciats.
T'ho diré a les mans, quan no acaronin ja, insensibles.
T'ho diré al cor, quan deixi de sentir, esgotat.
T'ho diré, amor, quan no em puguis sentir, t'ho diré.
No fa
encara una hora que he agafat el cotxe per partir d'una llarga però
tranquil·la jornada als encantadors Encants de Can Gazà, que per cert,
avui han arribat al seu equador. He decidit travessar Palma per les
avingudes per anar cap a ca meva, conduint amb cura per mor d'un genoll
encabotat en fer-me difícils aquests dies, quan de cop i volta, tot
escoltant amb gran delectança i amb el volum a tota
pastilla, "All of me" de John Legen, he notat que no estava sola al
cotxe, hi havia algú amb mi, amb precaució he mirat pel retrovisor els
seients del darrere i he comprovat que no hi havia ningú, així mateix,
he fet la mateixa ridícula comprovació amb el seient de l'acompanyant,
que llevat de la meva bossa, estava ben vuit. L' estranya presència era
cada vegada més potent, era evident que qualcú havia decidit
acompanyar-me a casa, així que, tot aprofitant la seguretat de la
soledat que m'esperava en arribar, li he contat a Tòfol, així l'he
anomenat, com m'havia anat el dia i com em feia sentir estranyament
acompanyada, la seva presència. No m'he donat compta que conversava
animadament en veu alta amb Tòfol, fins que a un semàfor, una al·lota,
aturada al meu costat, en mirava amb cara d'estupefacció, li he
somrigut, car era guapa, molt guapa de fet, i he vist als seus ulls una
llambregada de commiseració que m'ha fet callar tot el camí.
En
arribar he convidat Tòfol a pujar a ca meva, no era desagradable la
companyia, no ha volgut pujar, crec que ha partit amb l'al·lota guapa,
de fet molt guapa, de la mirada compassiva.
Gravitant al fons de la teva mirada,
es barregen imatges de la son i del desig,
records d'hores plaents emparada a la teva boca,
alimentant-me de besades,
tornant-me aigua de rosada entre les teves mans.
Res iguala l'infinit a on habites,
on les ombres tornen llum,
on la passió ambrosíaca s'escampa en tremoloses ones per la pell delerosa,
on l'amor se sublima i envaeix les ànimes embolcallant-les per sempre.
Deixem viure al teu infinit, alimentant-me de la teva boca, adormida sobre el teu pit, assaciant el desig: eternament.
El baf de la cafetera s'arrauleix a un racó:
- Viure alimentada
de besades, assaciant el desig per dormir després sobre el pit de
l'estimat a un infinit on habita l'amor, no és més que una altra imatge
de la son i del desig.
