Canten les sirenes a les mirades alades que conten històries de foc i penombra.
No és pot tornar al paradís deprès de caure a l'abisme de l'horror, encara bateguen les nafres al ritme del ball de les espases que travessaren la carn tendra: no hi ha treva per la víctima del càstig del seu propi destí.
El baf de la cafetera xiuxiueja un mantra:
- Deixem partir les lamentacions cap a la benvolença de les profunditats de l'oceà de l'oblit, deixem partir les lamentacions cap a la benvolença de les profunditats de l'oceà de l'oblit, deixem partir les lamentacions cap a la benvolença de les profunditats de l'oceà de l'oblit...
Cap horror, per abismat que sigui, tanca portes a cap paradís per recòndit que sigui.
ResponEliminaDe treguas en los castigos del destino se podría hablar largo y tendido. A modo de introducción cabría decir, como Rafael Alberti:
ResponElimina“Porque siempre hay un último posterior a la caída de los páramos,
al advenimiento del frío en los sueños que se descuidan,
a los derrumbos de la muerte sobre el esqueleto de la nada”.