Totes les il·lusions i esperances eixorques, creades pel meu cor mil vegades trepitjat i arrossegat sense pietat, encara no són suficients per ofegar-me en la fel de la realitat aclaparadora i feresta, obstinada a fer-me veure amb claredat les runes de la meva pròpia existència.
Davant les brases de la foguera, vençudes romanen les ales del desig i de records s'alimenten les espires d'aquest foc de passions ocultes, escalfant, encara, les glaceres de la meva ànima, enderrocada i desfeta.
El baf de la cafetera taral·leja una cançó:
- Cançons de bressol ressonen al cap dels presos somiadors de llibertats impossibles.
És molt resilient, el desig. Se sobreposa als contratemps i fins i tot als assots més terribles, car conté l'elixir de la vida. Sense desig, no hi ha persona. Els dos darrers versos, de tan ben trobats, desesperen.
ResponElimina