Totes les il·lusions i esperances eixorques, creades pel meu cor mil vegades trepitjat i arrossegat sense pietat, encara no són suficients per ofegar-me en la fel de la realitat aclaparadora i feresta, obstinada a fer-me veure amb claredat les runes de la meva pròpia existència.
Davant les brases de la foguera, vençudes romanen les ales del desig i de records s'alimenten les espires d'aquest foc de passions ocultes, escalfant, encara, les glaceres de la meva ànima, enderrocada i desfeta.
El baf de la cafetera taral·leja una cançó:
- Cançons de bressol ressonen al cap dels presos somiadors de llibertats impossibles.
Només tu i els teus tatuatges, dormint de costat al llit de les reformes, on mai es va perdre la innocència en el camí tortuós de les bèsties iracundes.
Només tu i els teus tatuatges, descobrint plaers infinits, fora del perill de les feres devoradores d'amors lliurats.
Només tu i els teus tatuatges, somiant esperances sense pors arrelats al cor.
El baf de la cafetera s'estén per la cuina:
- La nuesa del cos i de l'ànima cura les ferides sagnants de les vides estèrils.
Les carícies suaus de les teves mans, coneixedores dels camins conductors cap el meu plaer, sobre la pell tèbia, m'enlairen a l'infinit.
La teva boca, segueix un mapa invisible, traçat al meu cos durant els instants d'amor passats entre els teus braços.
L'estremiment dura hores després dels furtius encontres aprofitats al màxim i al final, no hi ha cap dubte: Déu també s'equivoca.
El baf de la cafetera se dissipa:
- Déu mai no s'equivoca, sap bé com aprofitar les absències.
Pinten els núvols de gris el cel en constant moviment. Com
els meus pensaments van i vénen de la teva boca als meus llavis, dels
teus ulls a les meves mans, de la teva pell al meu cabell, de les
teves carícies al meu desig. Igual que els núvols s'esvaeixen amb el vent i apareixen encara amb més força en un altre lloc.
No hi ha vendaval que dissipi el nostre amor.
La pluja cau lenta i incessant, banya les meves parpelles tancades.
No arrossega els pensaments lacònics ni accelera el pas de les hores.
Anega els carrers enfangats i entorpeix l'esdevenir de la ciutat .
El baf de la cafetera m'escolta amb atenció:
- Potser demà el sol , calent i sanador , xiuxiuegi històries d'amor a cau d'orella dels amants que s'anhelen.
La nit desperta temors insomnes .
Què amaga la freda foscor que l'enyorança augmenta? .
La soledat pesa tant com la distància, còmplices nocturns del desassossec dels amants .
No ets tu qui m'abraça en la nit fosca, sinó la solitud aclaparadora que m'ofega. No
són les teves mans dolces les que acaricien la meva pell, sinó el
desassossec planyívol de saber-te tan a prop i no obstant això, tenir-te
tan lluny .
Com plom pesa la teva absència que omple les hores de desig i augmenta l'ànsia de tenir-te .
Recurrents són els pensament que no em permeten agafar la son. Voletegen en la meva ment els teus ulls, les teves mans, els teus llavis, la teva pell. Consumeix la nit l'encés desig de les teves besades, de les teves carícies.
Queda't aquesta nit. No et portis el teu alè tebi, deixa el pes del teu cos,
les teves profundes besades i les teves tendres carícies.
Queda't aquesta nit. Xiuxiueja'm
a cau d'orella aquells versos d'amor llargament callats, explica'm com
bateguen els nostres cors a l'uníson, enllacem els nostres cossos en
aquella abraçada divinament perfecte que és tan sols nostre.
Queda't aquesta nit.
El baf de la cafetera em mira amb llàstima:
- Potser en somnis vos trobeu i les vostres ànimes facin l'amor.
Cercarien les seves mans enmig de la nit obscura a punt de caure a un precipici de lletanies sagnants.
Sentirien les seves veus enmig de la tormenta a punt de destrossar les ànimes per un llamp devastador.
Cecs i tot es veurien enmig de multituds embogides, obcecats amb la idea d'estar junts.
Qui demana amor als llavis dividits?.
S'estimen amb tota la seva fe, sense mesura.
Qui demana amor als llavis compartits?.
El baf de la cafetera fa equilibris en l'aire:
- Qui són els insensats amants de llavis dividits?.
Sospirar i en aquell efímer instant descobrir l'amor en els ulls de l'amant que reposa la seva mirada al pit palpitant de l'estimada.
Aquell fugaç instant en que una besada fa callar una frase d'amor precipitada a la boca sense pensar.
Aquell mínim instant en que una abraçada, un frec, una carícia fan el delit dels amants que s'anhelen.
Sospirar i tots aquets instants que donen vida a aquells que amagats rera les ombres s'estimen en silenci , s'esvaeixen com el fum, mai no han existit per ningú.
El baf de la cafetera s'enlaira lentament:
- L'amor, moltes vegades, guarda secrets inconfessables.
