Amb el darrer cafè del dia davant, tota sola a
la cuina, he d'admetre que el fum de la cafetera i jo parlam. Sí, mantenim unes
converses força interessants. La darrera, ara fa un moment, anava sobre la
necessitat absoluta que tinc de carregar amb les culpes de tots els mals del
món... No sé què es més urgent que em tracti el psiquiatra: el sentiment de
culpa o la xarrera desenfrenada amb el fum de la cafetera.
Vuit-cents ulls, fitant les
besades mai no donades.
Vuit-cents ulls, observant
el desig contingut en els silencis de les boques deleroses.
Vuit-cents ulls, ullant els
calfreds dissimulats en tocar-se les mans sense voler.
Vuit-cents ulls, mirant els
ulls dels que es miren als ulls, tot esperant no ser observats.
El baf de la cafetera riu
amb ganes:
- Els ulls que vos miren
mirar-vos als ulls, compten les besades que vos donau amb la mirada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada