LA DEESSA ADORMIDA

Dormia, amb l'alè a ma boca,
les cames entrellaçades,
bressolada pel silenci.
Dormia, el rínxols caient-li,
els llavis encesos,
la respiració compassada.
Dormia, quietud estirada,
pell de bes, mà de nit
després del plaer.
Dormia, nua, blanca i etèria
com les deesses antigues,
amb el batec de l’amor més bell.
Dormia, somniant un paradís
de sorra blanca i agua blava
com els seus ulls.
Dorm, somnia, és el paradís.

LA INALTERABILITAT DEL SER

Feia son la lluna alta entre els arbres. 
Feien son les tres o quatre estrelles, 
en el cel negre. 
Feia son la teva veu 
a la vall de les lletanies dels pecats. 
L’inalterable ésser del no-res, 
resseguia el camí de la indiferència, 
com si l'amor hagués passat de llarg, 
com si el deler no anés amb ell, 
com si el temps no hagués passat, 
com si ja no fos massa tard. 
Feia son el seu egoisme. 
Feia son la desesperança. 
Feia son la pluja fresca.  

LA GALTA DRETA DE LA LLUNA PLENA

Conten eternitats
els xiuxiuejos del vent,
just a l'instant en el que la mà
toca la pell, tèbia i suau,
com la galta dreta de la lluna plena.
Xipolleja amb la punta dels dits dels peus
a l'aigua gelada del llac dels meus somnis,
a on abismes de papallones mortes
mostren la desolació d'una nina perduda.
Hi havia un paradís d'il·lusions adormides, 
sentiments bategants, sensibilitats enquistades.
Oportunitats de ressuscitar, reviure, viure,
a la vall verda, amb el llac gelat,
a on els unicorns encara passegen lliures.
Dormir.
Besar.
Estimar.
I a la fi, morir.

TOTS ELS 15 D'ABRIL

No deixa de bategar un cor romput,
deixa de sentir.
Vendran primaveres,
naixeran sentiments nous ... 
de ser cert l'amor.
De ser cert l'amor... contindré el cor al pit, 
no fos trobessin buit les emocions tornant a casa.
Tornen a casa a on encara hi ha escalfor,
a on encara tenen un lloc,
a on encara hi ha esperança... 
de ser cert l'amor.

JA NO ET DIRÉ MÉS QUE T'ESTIM

Ja no et diré més que t'estim.
Només visitaré el carreró
on el zel dels moixos canta luxúries.
A les fosques, assaboriré el triomf de dur-te entre les cames
humitejant el dia i la nit, els segons, minuts i hores
dels amants perduts en desfilades plenes de foc i deliri.
Ja no et diré més que t'estim.
Només m'estremiré, amb l'inquietant esbufeg de la pell,
queixosa de l'alè que escampa desig.
Escopiré lascívies a sobre la nuesa nacrada
fins a l'orgasme creador de gemecs ofegats.
Ja no et diré més que t'estim.
Només et somniaré delectant-te amb rierols de passió,
deixant-me gust quan et pens,
deixant-me tacte quan et record...
Ja no et diré més... que t'estim.

ELS VINT MIL DEU ESTREMIMENTS

He sentit profundament el moment en el qual la pell, recorda el teu tacte;

la boca, el gust de la vida que s'allibera del teu alè;

els ulls, la imatge de la teva mirada enardida de desig. 

El mateix desig que du el nostre nom

i dibuixa amb saliva el contorn del meu cos amb exactitud i omple de llum el món,
quan la nit encara és fosca.

Als racons del teu cos hi dormen les veritats absolutes de les hores venerant-te, 

amb els genolls vinclats al pecat clamorós que callam.  

Nostres són els vint mil deu estremiments de la nuesa neta, que espanta les vergonyes i les pors.

Nostre és l'amor que ens transporta a altres mons, 

alimentats de records, fins al proper encontre.

LES TRENTA-VUIT MIL ARGOLLES DE LA DIGNITAT

L'insomni, dóna temps sobrat per pensar en els moments i converses del dia passat, argolladament intens per raons òbvies.
No puc deixar de donar voltes a una xifra que he conegut avui, que esgarrifa per real i esmicoladora: són trenta-vuit mil les famílies a Mallorca amb tots els membres productius sense feina i per tant en una situació molt precària.
Asseguda devora Jaume Santandreu, argollat, gran persona, gran home, gran mestre, gran amic, gran pare a la fi i amb la cadena de la beneficència penjada al coll com ell, en defensa d'una filosofia, d'una forma de vida, en defensa de l'autogestió, de l'autofinançament, del redreçament de l'autoestima dels exclosos, dels marginats, dels no ningú, dels nostres no ningú, dels nostres germans de Can Gazà...
Ara, que l'obscuritat tot ho amaga, ara que hauria d'estar dormint mentre en Jaume segueix argollat amb un altre cooperant de Can Gazà que l'acompanya a Sa Casa Llarga, lluitant per la seva causa, la nostra causa, ara, m'agradaria poder dir que no som hipòcrita i que la cadena que duc penjada al coll, no és només, per no acabar sumant la família trenta-vuit mil una.