Veig la felicitat als ulls de l'amor,
passa de llarg,
deixa penyores, només,
petites mostres d'impossibles,
dolces fantasies: tortura la realitat.
Passarà el temps blanc,
caurà l'oblit sobre la ignorància,
ploraré llàgrimes d'amargor,
enfonsada a la foscor,
sempre callada: colpeix la certesa.
Amagada a les ombres,
durant un viatge que no du enlloc,
coberta de boires i fums,
no existesc: pesa la resignació.
Lleu és la paraula de l'adéu.
Dóna'm temps, d'aquell que crema la pell amb la punta dels dits, que cerca amagatalls amb la llengua
i marca els minuts al rellotge del nostre desig.
Dóna'm
temps, per cercar la meva vertadera essència en el moment sublim del
plaer,
quan la teva boca es tanca sobre el meu sexe latent.
Dóna'm temps, per fer infinit l'espasme
que comença amb la teva mirada i acaba amb l' unió urgent de la nostra nuesa, calenta i humida,
com el pensament que ens embolcalla les hores.
Dóna'm
temps, d'aquell que passa efímer i augmenta el deler, el plaer i el
goig de combregar amb la teva carn i em fa aigua que brolla com un riu
de lava.
Dóna'm temps, per consumir-te al foc dels meus inferns que tan sols tu coneixes.
Dóna'm temps: un segon ens sobra per viure tota una vida de desig i plaer.
