Hauria d'existir un univers paral·lel,
de sorra calenta i mars de vidre,
a on plogués quan la set fos feresta,
a on només vessés llàgrimes
qui tingués deutes de sang.
Un univers paral·lel,
a on l'amor mai no fos clandestí,
a on les més belles flors,
les d'aroma dolça i colors cridaners,
no fossin tallades per ímprobes feres
bavejant luxúria incontrolada.
Un univers paral·lel,
a on viure de la lletra fos possible,
a on les mirades despertessin
al desig i al plaer
de les pells sensibles,
de les ànimes deleroses d'amor...
L'amor absolut,
aquell que mata per intens,
aquell que fereix el cor
i el deixa sagnant poesia,
eternament.
No hi ha temps que torni
per desfer els camins equivocats.
Intentant
recordar les paraules exactes,
tot es torna tan estrany que l'aire es
fa dens,
irrespirable, com de vidre negre
que entre pel nas fins al
cervell
per cristal·litzar els pensaments.
S'omple de silencis la nit freda
a on es perden els llums dels ulls
que es tanquen amb el pas de les hores.
Contempl la fosca, nua, des de la finestra.
Apaivag l'ànsia que em neix al ventre
en recordar les hores passades.
Calla, suplic al cap i el cor s'atura,
com si els sentiments,
per pura necessitat,
poguessin desaparèixer.
Amb l'equipatge ple de besades,
partesc amb el pes del destí
que ens gira l'esquena,
cap a l'Antàrtida sense retorn,
paralitzant paraules d'amor a la gola.
Paraules nascudes mortes.
