La mar era blava, blava, blava,
l'horabaixa d'aquell estiu
quan les ones jugaven amb els teus peus,
allà a les penyes, amorosides de sal.
La mar era blava, blava, blava,
l'horabaixa d'aquell estiu
quan el vent pentinava els teus cabells,
allà a les penyes, amorosides de sal.
La mar era blava, blava, blava,
l'horabaixa d'aquell estiu
quan els llavis besaven la teva boca,
allà a les penyes, amorosides de sal.
La mar era blava, blava, blava,
l'horabaixa d'aquell estiu
quan les mans temptaven els teus sospirs,
allà a les penyes, amorosides de sal.
I tu i jo, l'horabaixa d'aquell estiu
contemplant la mar blava, blava, blava,
a les penyes arrecerades,
ens estimarem, amorosides de sal.
El baf de la cafetera s'enlaira extasiat:
- Qui fos les ones que juguen, el vent que pentina, els llavis que besen, les mans que tempten...
Qui pogués estar amorosit de sal!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada