M'agrada el silenci de les mirades absents que custodien secrets. Mirades perdudes en la boira que s'aixeca després de la pluja lleugera. Ulls emmurallats que amaguen univers giravoltant al ritme de pensaments perduts. Mirades que callen absències i abstinències, rancors i el perdó de qualque pecat inconfés. M'agrada el silenci dels ulls que callen tranquils les evidències d'una ànima turmentada.
Com és d'afortunat qui té l'amor merescut. Qui no es conforma amb penyores i mentides piadoses. Qui gaudeix de la companyia i els moments, de les nits i els dies. Qui té el poder de fer-se estimar i valer. Qui riu i plora i alena amb la boca de l'altre. Com és d'afortunat qui té l'amor malgrat les mentides i els enganys... Com és d'estrany l'amor quan tot ho dónes a canvi de no res.
S'aixeca vent de terra que treu a passejar els diables, cerqueu les salines més properes protegiu-vos dels bruixots que els cavalls suen a l'alba i els penells senyalen el nord, tanqueu els cors que no bateguin, acluqueu els ulls que no vegin com s'acaba el món.
Patiran fins al darrer alè, escopint com sang bruta el seu egoisme. Els amants que reclamen dies i no poden oferir nits. Els amants que enganen, enganats i enganadors. Que mori l'amor, que mori per deslliurar-nos de tanta futilitat i ensopiment.
Pessiga'm on hi hagi carn, posa'm contra la paret, no hi ha res més per mostrar. Ja no som el que vols. Amb el fum cobrint-te la cara cent mil veus d'àngel diuen que un dia cregueres enamorar-te d'una idea foragitada pel teu menyspreu. Encara som aquí. Sempre som aquí, abstreta llum al teu cervell que s'esvaeix com la boira d'un carreró brut a l'alba lenta quan les putes, avorrides, se'n van a dormir. I som aquí, sense esperar el canvi, fins que la saliva se'ns acabi, fins que el temps mati l'amor, fins que no hi hagi esperança per mi, putrescent vers oblidat que un dia volies escriure i que mai no va arribar a ser. Les muses han mort.
Perdoneu els meus llavis per trobar plaer als llocs més insospitats. Perdoneu per amagar la cara, a les cavernes on habiten les veus dels àngels. Res paga la pena mirar, ni cercar amb ànsia, quan les imatges fuetegen i tallen com afinadíssimes ganivetes. Si els sentiments trencats sagnessin, el món s'ofegaria en un oceà gegant de sang calenta.
