Era morta, i vaig morir i vaig tornar a morir i vaig morir un altre pic. Fins que els dimonis em mostraren el camí púrpura de la follia i al final del camí hi havia unes mans, pensant que eren un cor, bategant enmig de la mar ensangonada. Fins que la sang s'esvaí tornant la llum turquesa de l'aigua, les mans-cor no deixaren de bategar... I vaig morir un altre pic i vaig tornar a morir i vaig morir. Era morta.
Camina capbaix, les passes erràtiques, els cabells grisos i llargs fins a les espatlles es mouen amb el vent que li bufa de cara, el vell abric negre de pell li cau fins més avall dels genolls. No té res en Caront, ni barca que transporti ningú a l'Hades, de fet, viu al carrer. Coneix bé l'infern, però, en Caront. Du reflectides a la cara i als ulls les batalles lliurades amb l'alcohol i les drogues, les pèrdues que mai no rescabalarà, tanmateix és una despulla humana, en Caront. I ho sap. Juga a ser educat, perquè pot i perquè en sap, sempre ens tracta amb respecte i certa deferència. Mai no ens mira als ulls, en Caront, li hem de cercar la mirada, morta. Avui l'he vist, arribava pel camí de Can Gazà: distret, discret, capbaix, erràtic, educat. Mort. Ve a dinar, a cercar un plat de calent, tal vegada, l'únic que li queda segur, o no, possiblement un dia deixi de venir, ningú no sabrà per què i ocuparem la seva plaça amb un altre Caront sense barca per transportar ànimes a l'Hades... IncomptablesCaronts passen pel menjador de Can Gazà de cap a cap d'any: distrets, discrets, capbaixos, erràtics, educats... Morts.
