LA DEESSA ADORMIDA

Dormia, amb l'alè a ma boca,
les cames entrellaçades,
bressolada pel silenci.
Dormia, el rínxols caient-li,
els llavis encesos,
la respiració compassada.
Dormia, quietud estirada,
pell de bes, mà de nit
després del plaer.
Dormia, nua, blanca i etèria
com les deesses antigues,
amb el batec de l’amor més bell.
Dormia, somniant un paradís
de sorra blanca i agua blava
com els seus ulls.
Dorm, somnia, és el paradís.

LA INALTERABILITAT DEL SER

Feia son la lluna alta entre els arbres. 
Feien son les tres o quatre estrelles, 
en el cel negre. 
Feia son la teva veu 
a la vall de les lletanies dels pecats. 
L’inalterable ésser del no-res, 
resseguia el camí de la indiferència, 
com si l'amor hagués passat de llarg, 
com si el deler no anés amb ell, 
com si el temps no hagués passat, 
com si ja no fos massa tard. 
Feia son el seu egoisme. 
Feia son la desesperança. 
Feia son la pluja fresca.