No fa
encara una hora que he agafat el cotxe per partir d'una llarga però
tranquil·la jornada als encantadors Encants de Can Gazà, que per cert,
avui han arribat al seu equador. He decidit travessar Palma per les
avingudes per anar cap a ca meva, conduint amb cura per mor d'un genoll
encabotat en fer-me difícils aquests dies, quan de cop i volta, tot
escoltant amb gran delectança i amb el volum a tota
pastilla, "All of me" de John Legen, he notat que no estava sola al
cotxe, hi havia algú amb mi, amb precaució he mirat pel retrovisor els
seients del darrere i he comprovat que no hi havia ningú, així mateix,
he fet la mateixa ridícula comprovació amb el seient de l'acompanyant,
que llevat de la meva bossa, estava ben vuit. L' estranya presència era
cada vegada més potent, era evident que qualcú havia decidit
acompanyar-me a casa, així que, tot aprofitant la seguretat de la
soledat que m'esperava en arribar, li he contat a Tòfol, així l'he
anomenat, com m'havia anat el dia i com em feia sentir estranyament
acompanyada, la seva presència. No m'he donat compta que conversava
animadament en veu alta amb Tòfol, fins que a un semàfor, una al·lota,
aturada al meu costat, en mirava amb cara d'estupefacció, li he
somrigut, car era guapa, molt guapa de fet, i he vist als seus ulls una
llambregada de commiseració que m'ha fet callar tot el camí.
En
arribar he convidat Tòfol a pujar a ca meva, no era desagradable la
companyia, no ha volgut pujar, crec que ha partit amb l'al·lota guapa,
de fet molt guapa, de la mirada compassiva.
