SEGLES DE GLACERES

Roman callat el fum de la cafetera aquets dies. No té gaire a dir, com jo mateixa.

Amb el cafè a la ma, el baf i jo ens mirem en silenci, un silenci que calla esperes.

Esperem a veure qui diu la primera paraula.

Descobrir, furgant, l'existència d'una ferida sagnant, infectada i dolorosa.

Imatges, retingudes a la retina amb l'única intenció de fer més profunda la nafra.

Segles de glaceres assolen el meu cor, l'auto-tortura passeja tranquil·la, omplint de ràbia qualsevol jove brot d'amor, nascut de l'última innocent esperança de la meva ànima.

El baf de la cafetera despareix cansant:

- Tanta autocompassió m'avorreix.

ELS MEUS DIMONIS

Avui vespre he discutit amb el baf de la cafetera i no tinc cap intenció de contar-vos, de moment, el motiu.
Es per això que aprofitaré aquest descans cafeter per fer un agraïment, un merescut agraïment.
Com podeu observar, el meu bloc ve acompanyat darrerament pel dibuix d'un dimoni, i partir d'ara aniré publicant més, en tenc un bon caramull gràcies a un artista, excepcional, que es diu a si mateix, "artista marginal".
Me consta, gelós com és de la seva intimitat, que s'enfadarà per fer públic aquest agraïment, però per sort o per desgràcia, no pot controlar lo que escric i public, en aquest, el meu bloc.
Gràcies per fer teves les meves curolles, rares i complicades. Gràcies per dibuixar els dimonis que viuen al meu cap, ara també cobren vida a la teva imaginació. Em sap molt de greu: els meus dimonis, ja son els teus.
Gràcies per la teva paciència, sé que el primer va ser mal de fer.
Aquest dibuixant, pintor i escultor, té bona part de la seva obra pictòrica, exposada a Sa Casa Llarga de Can Gazà, és una meravella. Vos convit a tots a visitar aquesta exposició, de ben segur que no vos deixarà indiferents.
L'artista que dona vida als meus perversos dimonis nom Tomeu Barceló i és, a més, una gran persona.
Mil gràcies dimoniot!!!!!

ELS CANTS DE LES SIRENES

Nebuloses de fum que m'envolten surten de la cafetera.
M'estremesc en sentir la veu del fum, feia dies que callava. Em conta estranyes odissees ja oblidades fa segles.
Com l'escuma em pujen els calfreds per les cames en sentir els cants encisadors de les sirenes. Dormiré bressolada per ells, poc importa despertar o no.

Vomitades sentimentaloides, surten de la meva boca sense voler i la ràbia, airada, m'escup a la cara.

Sentiments enquistats, colpeixen, arrítmicament, el meu cap ple d'idees inconnexes.

Purulentes bategades d'un cor massa castigat com per tornar a sentir pietat de cap ànima perduda dins la seva pròpia putrefacció.

El baf de la cafetera fa voltes com un fibló:

- Pobre de l'ànima putrefacte que te demani pietat!!!

L'OBLIT TÉ GUST DE PERDÓ.

La por no desapareix amb facilitat i les llàgrimes enquistades, es neguen a brollar d'uns ulls que ja no saben plorar.
Tal vegada les paraules, inclús les accions s'obliden, però els sentiments, obstinats, s'arrauleixen al meu cor, inestable i poruc.
La tardor du records amargs de temps passats, mai no tornaran aquells moments obscurs i angoixosos, ara sotmesos a l'antull de la memòria selectiva. 
El baf de la cafetera s'estira com un moix mandrós:
- L'oblit té gust de perdó.

Mirar la vida amb ulls de cadellet perdut, necessitat d'amor i protecció sense donar-te'n compte, desperta estimeres i simpaties no sempre desitjades.

Canviar la mirada, me costa tant com amagar sentiments, per molt que ho intent, sempre hi ha qualcú que endevina la bategada més callada del meu cor.

Avui però, amb el nus a la gola, les mans estretes i la mirada d'autòmat, ningú ha vist la ferida sanguinolenta oberta al meu cor a punt de rebentar.

El baf de la cafetera me mira als ulls:

- La sang que brolla del teu cor, alimenta vells depredadors ressuscitats.

LA MÀSCARA DE N'ERIC.

Els carrers son plens de fantasmes. Morts vivents, van i venen sense rumb ni sentit, amb els ulls esglaiats i el somriure glaçat a la cara.
Folls, han oblidat els sentiments.
La vida els viu.
Se'n penedeix el baf de la cafetera, mai no tornarà a demanar-me què he vist al carrer.

Brollen paraules sense sentit de les boques imprudents.

Pensaments verbalitzats, vomitats directament des de cervells putrefactes..

Rialles sorolloses es senten per tot arreu.

L'estupidesa humana disfressada de felicitat. Hipocresia practicada en família, en grup, en societat.

L'auto-engany duit al màxim exponent.

La vida és un teatre d'aparences per consciències dormides.

El baf de la cafetera respon amb contundència:

- Tots, com n'Eric al "Fantasma de l'òpera", duim una màscara.

LES BESADES PRESONERES DE LA BOCA

Les esperes amaguen absències ferents.
El temps passa ineluctable i els minuts perduts mai no tornaran.
Mai no donarem les besades que no besam.
Mai no viurem l'amor que no entregam.
Qui vol esperar l'amant que parteix?.
Deixar passar l'amor és un suïcidi, una lenta mort en vida: camines, mires, parles, menjes, dorms... Però el cor batega al ritme dels minuts perduts, de les besades presoneres de la boca, de l'amor no entregat, de l'amant absent.
El baf de la cafetera me mira desesperat, si pogués, me pegaria.

Atrinxerades al meu cor, les llàgrimes que mai no ploraré, han inundat bona part dels seus racons més amagats amb records d'olor a terra banyada vinguts d'altres vides.

El tacte de la teva pell no s'oblida en quatre dies, ni en quatre mesos, ni en quatre segles, ni en tota l'eternitat.

Arribarà un altre horabaixa de tardor per sentir la unió de les nostres ànimes, mitjançant el plaer absolut dictat pel desig contingut durant llargues esperes.

El baf de la cafetera oscil·la pesarós:

- La pell capaç de recordar altres vides és infinitament afortunada.

EL MEU JARDÍ DE L'EDÈN.

El dia, assolellat, no ret el seu domini al aire fresc.
La vida plena d'esclavituds, permet pocs moments de llibertat, ben aprofitats suposen l'únic motiu per viure.
Complir amb les obligacions és un suplici insuportable.
La resignació no té vènia al país dels somnis.
El baf de la cafetera no ho entén, desapareix per la finestra.

Gaiols, camèlies, lliris, magnòlies i amaril·lines floreixen de cop.

Les sirenes, reclinades a l'arena daurada, es trenen els cabells.

Els centaures, fan la migdiada sobre l'herba fresca.

Els minotaures i les harpies, discuteixen enardidament.

Els unicorns, cavalquen lliures pels boscos.

Al meu jardí de l'edèn, les ambigüetats no son estranyes i l'hedonisme és llei.

Em deixaria damnar per tal que aquets somnis transorgàsmics no acabessin mai.

El baf de la cafetera s'amaga avergonyit.