Mai no arriba l'eternitat,
l'infinit arrelat al cosmos,
els forats negres xuclant-lo tot,
les galàxies llunyanes,
els astres giravoltant,
les explosions gasoses,
els cometes viatgers...
El parany de la immortalitat
escrit a les estrelles,
res no és perdurable,
ni la llum, ni un somriure,
ni una alenada, ni una llàgrima,
tal vegada només: l'amor.
Sembrem la lluna
de més records encesos
saba de vida
regada amb tot l'amor
nascut de l'eternitat.
Deixar de ser amorper ser paraules buides
records eixorcsde mil versos enamorats.
A aquest racó del pensament
no hi arriba la teva veu
només les ones sísmiques
d'un orgasme perdut
a la boca del cervell.
El vent conta històriesxiuxiuejos perdutsparaules d'amor que volende boca en bocai moren a la vora de l'infinit.
Crida el passat
qui no vol morir tot sol
qui no vol sentir
l'hivern apropant-se
el final de la vida.
I així com es menja?
Amb l'estómac contret
per la certesa que abans de mi,
estimares amb veneració i bogeria.
I ara, quan beses els meus llavis
amb l'ànsia de qui es deleix per beure la vida de l'altra,
què ha estat d'aquell amor,
d'aquella bellesa altre temps exaltada,
cridada als quatre vents?
I així com es dorm?
Amb la son trastornada per la lleu intuïció
d'aquella història que no em contes
i de la que som hereva.
I ara, quan alenes al meu coll
anant cap als mugrons encesos,
què ha estat d'aquell desig que descansava la boca,
la vista i l'ànima als ulls d'una altra?
I així com es viu?
Amb la certesa de saber caduques
el desig i les promeses silents dels teus ulls.
I ara que tot és silenci i bateguen a l'uníson els nostres cors,
digues què serà del nostre amor?
