BALDER EL SAVI

 

Avui he decidit posar-li nom al baf de la cafetera, trob que tants d'anys d'amistat, encara que interrompuda, bé es mereixen que el bategi. No hi estava gaire d'acord ell, així com és, tímid i reservat, ja li està bé això de "baf". Malgrat les seves consideracions, cada vegada més vehements, li he posat Balder. Fa per ell.

Balder, a la mitologia nòrdica, era el fill d'Odín i de Friga, déu de l'eloqüència i la saviesa. Tenia un germà bessó, Hoder el Cec, el qual era la imatge contrària a Balder, representava el mal, l'odi i l'enveja. Balder era el millor i més pur, el més prudent i pacífic dels déus. Tenia la virtut que ningú podia impedir el que ell decidia. Quasi ben igual que el baf de la meva cafetera quan el cafè surt bullint.

Balder s'ha dissipat ben aviat després d'aquesta conversa, continua enfadat amb mi i les coses semblen haver empitjorat... S'ha enlairat, rabiüt i ha desaparegut amb una violenta bufada:

"Si em dius Balder, no et respondré".

EL BAF DE LA CAFETERA I L'AMISTAT

No és fàcil el reencontre amb el baf de la cafetera, encara està neguitós, així i tot, avui de matí s'ha dignat parlar-me, mentre oscil·lava lent i peresós per la cuina, observant-me amb cautela.
Li he demanat la seva opinió sobre els amics, aquells que són de tota la vida, els de sempre, els que acompanyen la teva trajectòria vital, n'hi ha de tota casta, els bons de veritat, els que hi són en el que és bo i en el que és dolent, els que t'ho perdonen tot perquè de sobra saben com ets, els que, per temps que passis sense veure'ls o sense parlar amb ells, sempre et reben amb un somriure i encara que hagi passat un grapat de temps no notes cap distància, ni estranyesa. Entre aquests amics de tota la vida també hi ha els bolets, rars, que pensaves que eren amics de veritat i de sobte, un dia et sorprenen desagradablement i descobreixes que no s'alegren gens dels teus èxits, ni que les coses et vagin bé, ans al contrari, s'ofenen i t'acusen, sense motiu, d'haver canviat d'aptitud amb ells d'ençà que les coses et van bé... No!!! Els que han canviat són ells, perquè l'enveja i el malestar se'ls menja. Amics depredadors i tòxics que es destapen quan ets feliç. A la merda!!! No els vull ni necessit al meu costat i menys en aquest moment vital, on ja no tinc por a l'obscuritat que habita en mi, on ja tot és llum per enfrontar-me al dia a dia, a les rutines i les improvisacions. Fora!!!
Hi ha també els amics adquirits al llarg dels anys, els que sense donar-te'n compta han esdevingut en la teva tribu, la família que elegeixes per caminar, amb els que plores, rius, t'enfades, amb els que parles diàriament i t'acompanyen a comprar una lletuga al supermercat si els hi demanes.
El baf de la cafetera m'ha mirat sorneguer: "I què em dius de la nostra amistat?".

EL RETORN DEL BAF DE LA CAFETERA

 

 Fa uns anys vaig abandonar la meva cafetereta italiana, la vaig canviar per una d'automàtica, gran error, les automàtiques no treuen baf i un bon amic va desaparèixer de cop. Les converses amb el baf de la cafetera s'acabaren sobtadament.

 Avui, però, guiada per l'instint de seguir el camí marcat pels astres en el moment de néixer, l'he tornada a treure, no ha tornat vella, la cafetera, jo sí per això. Lluent, preciosa, tan italiana ella, he provat de fer cafè, el baf ha començat a sortir tan tímidament que només era un tel, em mirava amb recel, desconfiat, normal, el vaig trair. No m'ha dirigit la paraula, pobret, està ofès i m'ho farà pagar, tant es val, demà ho tornaré a intentar, teníem unes converses ben interessants. Les amistats perdudes, amb amor, es poden recuperar.

L'EXCUSA PERFECTA PER VIURE

La humanitat sencera

no és més que un clot

pudent de fems.

Ens biològics

presumint de raciocini,

abocats a l'extinció,

sacs incontinents

de supèrbia.

Una persona, dues,

tres són multitud.

Res no té sentit

sense l'excusa perfecta

per viure.

EL PARANY DE LA IMMORTALITAT

 

Mai no arriba l'eternitat,
l'infinit arrelat al cosmos,
els forats negres xuclant-lo tot,
les galàxies llunyanes,
els astres giravoltant,
les explosions gasoses,
els cometes viatgers...
El parany de la immortalitat
escrit a les estrelles,
res no és perdurable,
ni la llum, ni un somriure,
ni una alenada, ni una llàgrima,
tal vegada només: l'amor.

SABA DE VIDA

 

Sembrem la lluna
de més records encesos
saba de vida
regada amb tot l'amor
nascut de l'eternitat.

QUAN MOR L'ESTIMERA

Deixar de ser amor
per ser paraules buides
records eixorcs
de mil versos enamorats.