LA PARAULA DE L'ADÈU

Veig la felicitat als ulls de l'amor,
passa de llarg,
deixa penyores, només,
petites mostres d'impossibles,
dolces fantasies: tortura la realitat.
Passarà el temps blanc,
caurà l'oblit sobre la ignorància,
ploraré llàgrimes d'amargor,
enfonsada a la foscor,
sempre callada: colpeix la certesa.
 
Amagada a les ombres,
durant un viatge que no du enlloc,
coberta de boires i fums,
no existesc: pesa la resignació.
Lleu és la paraula de l'adéu.

DÓNA'M TEMPS

Dóna'm temps, d'aquell que crema la pell amb la punta dels dits, que cerca amagatalls amb la llengua
i marca els minuts al rellotge del nostre desig.
Dóna'm temps, per cercar la meva vertadera essència en el moment sublim del plaer,
quan la teva boca es tanca sobre el meu sexe latent.
Dóna'm temps, per fer infinit l'espasme 
que comença amb la teva mirada i acaba amb l' unió urgent de la nostra nuesa, calenta i humida, 
com el pensament que ens embolcalla les hores.
Dóna'm temps, d'aquell que passa efímer i augmenta el deler, el plaer i el goig de combregar amb la teva carn i em fa aigua que brolla com un riu de lava.
Dóna'm temps, per consumir-te al foc dels meus inferns que tan sols tu coneixes.
Dóna'm temps: un segon ens sobra per viure tota una vida de desig i plaer.

EL TEMPS CONCEDIT

Dóna'm a beure dels teus ulls, 
desesperats de la mirada que'ls cerca.
No em neguis els llavis acuitats en somnis, 
durant les nits obscures, 
després de les ferestes batalles a l'infern del teu oblit.
Despulla'm amb les mans de les vestidures que em cobreixen l'ànima, afamegada de tu.
No em deixis d'acaronar la pell, 
delerosa dels dits coneixedors dels meus secrets.
Diga'm llargament adéu, 
per no semblar una acomiadada 
i no haver d'esperar el nou dia, si arriba.
Alenem junts l'aire del temps concedit, 
per ventura poc: cap bogeria mai no fou tan exquisida.

FOC I PENOMBRA

Giravolta a punt d'atura-se el cor malferit.
Canten les sirenes a les mirades alades que conten històries de foc i penombra.
No és pot tornar al paradís deprès de caure a l'abisme de l'horror, encara bateguen les nafres al ritme del ball de les espases que travessaren la carn tendra: no hi ha treva per la víctima del càstig del seu propi destí.
El baf de la cafetera xiuxiueja un mantra:
- Deixem partir les lamentacions cap a la benvolença de les profunditats de l'oceà de l'oblit, deixem partir les lamentacions cap a la benvolença de les profunditats de l'oceà de l'oblit, deixem partir les lamentacions cap a la benvolença de les profunditats de l'oceà de l'oblit...

LA RATERA

No es poden tancar persones a dins rateres.
L'infern tremola amb la seguretat de l'orgasme de la carn.
Monstres de rostre serè, esperen, amb torxes enceses la senyal i el silenci glaça la sang dels condemnats a mort.
Xiula una tonada la por des del ventre de les roques que faran de tomba dels innocents.
Ploren els enderrocs que un dia foren solemnes torres de marbre i or: ha mort la darrera esperança.
El baf de la cafetera es retorça amb força:
- Negre és el pensament que et travessa la ment.

COM SI NO EXISTÍS UN DEMÀ

Els niguls nigromàntics duen notícies rellents 
de pròxims moments a la teva boca.
La contundència de la frustració
no borra els pensaments que recorren la teva ànima,
tatuada a la pell abans de conèixer-nos.
Besa la boca oferida amb passió cega d'amant alliberada.
Acarona la nuesa nívia que ja no és covarda.
Apaivaga amb les mans el deler que em crema les entranyes.
Beu-te l'essència de l'amor que brolla amb la fetilleria de la teva mirada.
Estima'm, com si no existís un demà.
El baf de la cafetera em mira encuriosit:
- Només es pot estimar com si no existís un demà.

ÀNGELS MUTS

Cremen les mans a les butxaques de la immundícia.
Dels meus ulls brollaran àngels muts amb les ales rompudes,
arribarà el temps de les tempestes i les tenebres ho cobriran tot,
el silenci vetllarà els somnis de les bèsties adormides.
Esgarrifa la foscor a plena llum del dia: tenc el cor glaçat.
El baf de la cafetera s'engronsa tranquil:
Els pitjors combats són els que lliuram amb nosaltres mateixos.

T'HO DIRÉ

T'ho diré als ulls.
T'ho diré al ventre,
t'ho diré a la boca, a les mans, als cabells...
al foc de l'ànima, t'ho diré.
T'ho diré al silenci de l'amor que compta les besades per donar.
T'ho diré a l'ombra de la teva mirada, a l'oratge de les besades que travessen el temps, al somriure dibuixat als teus llavis, a les cicatrius de la teva pell.
T'ho diré a les passes que dones cap a mi, al gemec delerós del teu alè.
T'ho diré a les paraules d'espera, a les de càstig, a les d'amor.
T'ho diré a les vetllades de llunyania que convergeixen a l'univers que ens contempla, impassible.
T'ho diré a la veu, quan calli, per fi.
T'ho diré als ulls, quan deixin de mirar, assaciats.
T'ho diré a les mans, quan no acaronin ja, insensibles.
T'ho diré al cor, quan deixi de sentir, esgotat.
T'ho diré, amor, quan no em puguis sentir, t'ho diré.

L'ESTRANYA PRESÈNCIA

No fa encara una hora que he agafat el cotxe per partir d'una llarga però tranquil·la jornada als encantadors Encants de Can Gazà, que per cert, avui han arribat al seu equador. He decidit travessar Palma per les avingudes per anar cap a ca meva, conduint amb cura per mor d'un genoll encabotat en fer-me difícils aquests dies, quan de cop i volta, tot escoltant amb gran delectança i amb el volum a tota pastilla, "All of me" de John Legen, he notat que no estava sola al cotxe, hi havia algú amb mi, amb precaució he mirat pel retrovisor els seients del darrere i he comprovat que no hi havia ningú, així mateix, he fet la mateixa ridícula comprovació amb el seient de l'acompanyant, que llevat de la meva bossa, estava ben vuit. L' estranya presència era cada vegada més potent, era evident que qualcú havia decidit acompanyar-me a casa, així que, tot aprofitant la seguretat de la soledat que m'esperava en arribar, li he contat a Tòfol, així l'he anomenat, com m'havia anat el dia i com em feia sentir estranyament acompanyada, la seva presència. No m'he donat compta que conversava animadament en veu alta amb Tòfol, fins que a un semàfor, una al·lota, aturada al meu costat, en mirava amb cara d'estupefacció, li he somrigut, car era guapa, molt guapa de fet, i he vist als seus ulls una llambregada de commiseració que m'ha fet callar tot el camí.
En arribar he convidat Tòfol a pujar a ca meva, no era desagradable la companyia, no ha volgut pujar, crec que ha partit amb l'al·lota guapa, de fet molt guapa, de la mirada compassiva.

LA SON I EL DESIG

Gravitant al fons de la teva mirada,
es barregen imatges de la son i del desig,
records d'hores plaents emparada a la teva boca,
alimentant-me de besades,
tornant-me aigua de rosada entre les teves mans.
Res iguala l'infinit a on habites,
on les ombres tornen llum,
on la passió ambrosíaca s'escampa en tremoloses ones per la pell delerosa,
on l'amor se sublima i envaeix les ànimes embolcallant-les per sempre.
Deixem viure al teu infinit, alimentant-me de la teva boca, adormida sobre el teu pit, assaciant el desig: eternament.
 El baf de la cafetera s'arrauleix a un racó:
- Viure alimentada de besades, assaciant el desig per dormir després sobre el pit de l'estimat a un infinit on habita l'amor, no és més que una altra imatge de la son i del desig.

AMOROSIDES DE SAL

La mar era blava, blava, blava,
l'horabaixa d'aquell estiu 
quan les ones jugaven amb els teus peus,
allà a les penyes, amorosides de sal.
La mar era blava, blava, blava,
l'horabaixa d'aquell estiu 
quan el vent pentinava els teus cabells,
allà a les penyes, amorosides de sal.
La mar era blava, blava, blava,
l'horabaixa d'aquell estiu
quan els llavis besaven la teva boca,
allà a les penyes, amorosides de sal.
La mar era blava, blava, blava,
l'horabaixa d'aquell estiu 
quan les mans temptaven els teus sospirs,
allà a les penyes, amorosides de sal.
I tu i jo, l'horabaixa d'aquell estiu
contemplant la mar blava, blava, blava,
a les penyes arrecerades,
ens estimarem, amorosides de sal.
El baf de la cafetera s'enlaira extasiat:
- Qui fos les ones que juguen, el vent que pentina, els llavis que besen, les mans que tempten... 
  Qui pogués estar amorosit de sal!!

EMBADALIDA, ENCISADA, AMOREJADA...

Voldria tenir els ulls sempre badats,
per no perdre detall de la teva mirada
blava com l'aire. L'aire que alenes i omple
els teus pits que s'inflen per delectança
de qui mira: embadalida.
Voldria tenir les mans sempre obertes,
per acaronar la teva pell suau.
Suau com els llavis que separes per
besar la boca de qui els he cerca: encisada.
Voldria tenir els braços sempre promptes a l'abraçada,
per rebre el teu cos enardit de desig.
Desig que exacerba qui vol complaure'l: amorejada.

El baf de la cafetera balla lent i pesat:
- Embadalida, encisada, amorejada... quins ulls d'aigua clara et criden l'estimera i la passió?

L'AMOR SENSE MESURA

Elegeix el camí de la saviesa.
Camina amb els peus nus
ben arrelats a terra.
Deixa partir els monstres,
despulles putrescents de l'amor roí.
Assaboreix la besada
tants d'anys enrere oblidada.
Mira amb els ulls d'aigua clara
el llambreig del sol a la mar.
Gaudeix de les noves passions
amb infinita tendresa.
Dóna't a l'amor que no exigeix mesures
i fes de la llibertat l'himne de la teva ànima.
El baf de la cafetera somriu sorneguer:
- L'amor sense mesura, mesura taules a les torres dels castells.

ELS BRAÇOS QUE ACOLLIREN TENDRESES

La boca que besava amb deliri, ara
escup esfereïdores paraules d'esquírria,
trinxa les esperances amb mil bocins i
clou silencis eterns.
Les mans que acaronaren pell novençana, ara
esmicolen abatuts residus d'amor,
martiritzen amb crueltat la bellesa nívia
i nafren les ànimes càndides.
Els braços que acolliren tendreses, ara
torturen afamegats sentiments de culpa, 
mesuren els camins de la feresa i
esgarbissen els cors innocents.

El baf de la cafetera es mou lentament:
- Hi ha històries que val més callar.

LA BOCA FETA MAR

Besa'm amb la boca feta mar,
feta mar de desig i tendresa,
per assaciar la set de bellesa,
per ofegar-me de passió.
Toca'm amb les mans fetes vent,
fetes vent de sospirs i carícies,
per eixugar l'ànsia de tu,
per enlairar-me d'amor.
Estima'm amb l'ànima feta univers,
feta univers de paraules i lletres,
per llegir la nostra història,
per omplir-me de tu.

EL SILENCI

Afamegat de paraules, el silenci crida la música, absent si no fos per les rítmiques vibracions de l'aigua.
Ballen els arbres, pentinats pel vent,
a l'ocàs encès de vermells i ocres.
Canta el silenci, per enganar la soledat que l'empaita i mira les rítmiques vibracions de l'aigua i somriu: no sent la música, sap però que sona, alta i clara, per fer ballar els arbres i espantar la por de la nit propera.
El baf de la cafetera xiuxiueja amb veu dolça:
- Escoltar cridar el silenci, fa de la soledat un titella en mans de la música juganera.

ULLS D'AIGUA CLARA

Com en el final de la més bella òpera escrita per amor, 
cauen les llàgrimes per les galtes castigades pel destí.
Desfetes acaben les vides unides en els camins tortuosos de les bèsties iracundes.
Veus s'enlairen per cridar a les mirades d'aigua clara:
NO ESTIC MORTA, ENCARA!!!!
El baf de la cafetera cantusseja:
- Les mirades d'aigua clara no et salvaran del teu destí.

EL PRÍNCEP BLAU

Vull ser granot a la bassa dels somnis inconfessables, per conèixer els secrets de les donzelles nívies, tancades a les torres de qualsevol conte.
Esbrossar els camins fets amb la sang dels dracs, vessada en les aferrissades batalles de les imaginacions, per tornar-los a la vida.
Mossegar la poma enverinada i dormir cent anys seguits a un llit de flors enmig d'un bosc perdut, per tal que venguis tu a despertar-me amb una dolça besada.
El baf de la cafetera em mira condescendent:
- El món és ple de princeses esperant el príncep blau: dormiran eternament.

L'ESTENDARD

S'omple de llum la tenebra i apareixes tu, amb el caminar tranquil i la mirada serena, amb el somriure sincer i els braços estesos cap a mi.
S'atura el temps en posar els llavis sobre els meus. Cap plaer al món s'iguala a respirar al teu coll, ni cap posta de sol a la mar se sembla a la teva mirada quan es troben els nostres ulls. 
De les llargues esperes, de les temibles absències en treim el delit dels reencontres, la sublimació del desig, la tendresa de les carícies contingudes. 
Del teu amor en faré un estendard al front de la meva vida.
El baf de la cafetera vola enfurismat:
- L'amor et canvia, les cursileries extremes ho demostren sobradament.

ELS SOMNIS DE PRIMAVERA

Pintar línies púrpures amb els dits al cel i sentir caure la pluja sobtadament als ulls badats, contemplant els deserts estesos davant el cor.
Fer figures d'arena i sal amb els peus nus i jugar amb els cabells enredats per l'aire calent, aspre, tot esperant que una bufada forta desfaci les figures en centenars de milions de partícules salades i observar,
embadalida, com volen fins a les línies púrpures del cel, pintades amb els dits, mentre plou als deserts d'arena i sal 
i un unicorn negre cavalca salvatge per les dunes, 
plenes de flors de colors que parlen una llengua estranya,
com si contessin antigues històries d'amor i passió.
El baf de la cafetera fa voltes, juganer:
- Els somnis de primavera desperten a la vida els sentits.

L'AMOR QUE VESSA

Desespera l'espera, d'esperar el retrobament.
De trobar els nostres ulls, els nostres llavis.
D'enllaçar les nostres mans, els nostres cossos.
De tastar les nostres llengües, les nostres passions.
De beure de les nostres boques tot l'amor que vessa.
De callar els sentiments, les emocions.
El baf de la cafetera balla feixuc:
- De besar-se amb els dits,
de mirar-se amb la boca,
de tocar-se amb els ulls, en saben molt els amants de la torre dels oblidats.

ABANS DE L'ADÉU

De records incandescents
s'alimenten les espires d'aquest foc
de passions.
Saber i no saber què s'amaga rere una mirada,
rere el gest que congela un moment
entre els amants que s'idolatren
en el silenci planyívol abans de l'adéu.
De les emocions silenciades
en farem un niu de tendreses dalt del campanar
tocant el cel de la pell encesa.
El baf de la cafetera voleteja satisfet:
- Les emotivitats intel·ligents es troben sense cercar-se.

ELS DELIRIS DE LA PELL

Cantem els deliris de la pell
com qui canta els himnes
de la pàtria estimada.
La llum del final de l'hivern
omple de colors el cel
davant els ulls admirats, cecs fins avui.
La terra freda davall els peus nus,
per primera vegada,
provoca calfreds fins a l'arrel dels cabells.
Els frecs dels llavis adormits,
desperten els tremolosos
desitjos de la carn incauta.
Les carícies impacients dels dits
cercant humits plaers amagats
duen delectances oblidades.
Cantem els deliris de la pell
avanç no arribi el temps
dels records i l'enyorança.

DE MEL I VINAGRE

D'altres temps provenen les veus
xiuxiuejant tendreses enfosquides.
Esclaus als temples dels amors prohibits,
enyoren els llavis besats amb ànsies planyívoles.
Presoners dels delits de la pell
amb els dits enganxats
a les carícies fervents.
Ulls derelosos de sexe amagat
entre les espesses boires de plaers sublims.
Llengües ardents omplen racons obscurs
amb rierols d'escumosa saliva blanca.
Mans i braços i peus i cames,
llavis i llengües i boques: entrellaçats.
Desig contingut esclatant com un volcà
de mel i vinagre: tan dolç, tan agre.

RES NO IMPORTA

Res no importa.
Els covards no besaran boques deleroses.
No acariciaran pells suaus i tendres.
No faran l'amor encalentits pel sol.
Cauran els murs, s'obriran les fronteres:
deixarem anar els sentiments,
com soldats a les guerres i moriran.
Mai no tornaran.
Cels negres tacaran els nostres ulls.
La ceguera dels cors, morts,
avançarà com a legions arrasant
les innocents estimeres
nascudes de les darreres esperances.

Emboirats, ofegats, angoixats,
ferits, trepitjats, derrotats.
Morts.
Sense amor.
Res no importa.

FA GUST DE DESIG

Diga-m'ho una altra vegada:
Sent el bateig del cor,
orfe de sentiments.
Toca la terra banyada amb els dits:
fa olor de derrota.
Sent el cant dels déus
als murs dels temples
enderrocats per l'oblit.
Besa els llavis tancats
de la verge presonera:
fa gust de desig.

Sent els crits embogits
dels ferits de mort
a les guerres de l'odi.
Tanca els ulls:
fa olor de derrota,
fa gust de desig.

M'ÉS IGUAL

M'és igual.
M'és igual: si sura o s'enfonsa;
si surt el sol o si plou;
si bufa el vent o la mar s'empipa.
M'és igual.
M'és igual: anar o venir;
pujar o baixar;
riure o plorar.
M'és igual.
M'és igual: ja tens cara, ja t'he vist;
ja tens veu, ja t'he sentit;
ja tens ànima, ja t'he tastat.
M'és igual.
M'és igual: si vas o vens;
si pujes o baixes;
si rius o plores.
M'és igual.
M'és igual: si no em mires, si no em veus;
si no m'escoltes, si no em sents;
si no em cerques...
Ja ens hem trobat.
M'és igual.

ELS ESCACS DELS DÉUS

Rondinen, callen, riuen, ploren, van, venen, viuen, moren.
No s'entenen els titelles allà abaix.
Entretant, entrellaçats al llit de les estimeres a punt de perdre's, es diverteixen els déus amb les seves orgies.
Sacrificis sagnants de pors tan humanes, tan banals.
Jocs d'escacs inacabats a mig camí d'enlloc.
Les rialles fan terratrèmols enderrocant mons sencers.
El baf de la cafetera no s'esvaeix avui:
- La vida és un joc d'escacs per déus avorrits.

CANÇONS DE BRESSOL

Totes les il·lusions i esperances eixorques, creades pel meu cor mil vegades trepitjat i arrossegat sense pietat, encara no són suficients per ofegar-me en la fel de la realitat aclaparadora i feresta, obstinada a fer-me veure amb claredat les runes de la meva pròpia existència. 
Davant les brases de la foguera, vençudes romanen les ales del desig i de records s'alimenten les espires d'aquest foc de passions ocultes, escalfant, encara, les glaceres de la meva ànima, enderrocada i desfeta.
El baf de la cafetera taral·leja una cançó:
- Cançons de bressol ressonen al cap dels presos somiadors de llibertats impossibles.

EL LLIT DE LES REFORMES

Només tu i els teus tatuatges, dormint de costat al llit de les reformes, on mai es va perdre la innocència en el camí tortuós de les bèsties iracundes.
Només tu i els teus tatuatges, descobrint plaers infinits, fora del perill de les feres devoradores d'amors lliurats.  
Només tu i els teus tatuatges, somiant esperances sense pors arrelats al cor.
El baf de la cafetera s'estén per la cuina:
- La nuesa del cos i de l'ànima cura les ferides sagnants de les vides estèrils.

TOT APROFITANT LES ABSÈNCIES.

Les carícies suaus de les teves mans, coneixedores dels camins conductors cap el meu plaer, sobre la pell tèbia, m'enlairen a l'infinit.
La teva boca, segueix un mapa invisible, traçat al meu cos durant els instants d'amor passats entre els teus braços.
L'estremiment dura hores després dels furtius encontres aprofitats al màxim i al final, no hi ha cap dubte: Déu també s'equivoca.
El baf de la cafetera se dissipa:
- Déu mai no s'equivoca, sap bé com aprofitar les absències.

LA PLUJA

Pinten els núvols de gris el cel en constant moviment. Com els meus pensaments van i vénen de la teva boca als meus llavis, dels teus ulls a les meves mans, de la teva pell al meu cabell, de les teves carícies al meu desig. Igual que els núvols s'esvaeixen amb el vent i apareixen encara amb més força en un altre lloc.  
No hi ha vendaval que dissipi el nostre amor. 
La pluja cau lenta i incessant, banya les meves parpelles tancades.  
No arrossega els pensaments lacònics ni accelera el pas de les hores.
Anega  els carrers enfangats i entorpeix l'esdevenir de la ciutat .  
El baf de la cafetera m'escolta amb atenció:
- Potser demà el sol , calent i sanador , xiuxiuegi històries d'amor a cau d'orella dels amants que s'anhelen.