M'estremesc en sentir la veu del fum, feia dies que callava. Em conta estranyes odissees ja oblidades fa segles.
Com l'escuma em pujen els calfreds per les cames en sentir els cants encisadors de les sirenes. Dormiré bressolada per ells, poc importa despertar o no.
Vomitades sentimentaloides, surten de la meva boca sense voler i la ràbia, airada, m'escup a la cara.
Sentiments enquistats, colpeixen, arrítmicament, el meu cap ple d'idees inconnexes.
Purulentes bategades d'un cor massa castigat com per tornar a sentir pietat de cap ànima perduda dins la seva pròpia putrefacció.
El baf de la cafetera fa voltes com un fibló:
- Pobre de l'ànima putrefacte que te demani pietat!!!
No sé perquè aquest poema se’m presenta com una milonga de l’uruguaià Alfredo Zitarrosa. Com si el sentís...
ResponElimina