El temps passa ineluctable i els minuts perduts mai no tornaran.
Mai no donarem les besades que no besam.
Mai no viurem l'amor que no entregam.
Qui vol esperar l'amant que parteix?.
Deixar passar l'amor és un suïcidi, una lenta mort en vida: camines, mires, parles, menjes, dorms... Però el cor batega al ritme dels minuts perduts, de les besades presoneres de la boca, de l'amor no entregat, de l'amant absent.
El baf de la cafetera me mira desesperat, si pogués, me pegaria.
Atrinxerades al meu cor, les llàgrimes que mai no ploraré, han inundat bona part dels seus racons més amagats amb records d'olor a terra banyada vinguts d'altres vides.
El tacte de la teva pell no s'oblida en quatre dies, ni en quatre mesos, ni en quatre segles, ni en tota l'eternitat.
Arribarà un altre horabaixa de tardor per sentir la unió de les nostres ànimes, mitjançant el plaer absolut dictat pel desig contingut durant llargues esperes.
El baf de la cafetera oscil·la pesarós:
- La pell capaç de recordar altres vides és infinitament afortunada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada