Hauria d'existir un univers paral·lel,
de sorra calenta i mars de vidre,
a on plogués quan la set fos feresta,
a on només vessés llàgrimes
qui tingués deutes de sang.
Un univers paral·lel,
a on l'amor mai no fos clandestí,
a on les més belles flors,
les d'aroma dolça i colors cridaners,
no fossin tallades per ímprobes feres
bavejant luxúria incontrolada.
Un univers paral·lel,
a on viure de la lletra fos possible,
a on les mirades despertessin
al desig i al plaer
de les pells sensibles,
de les ànimes deleroses d'amor...
L'amor absolut,
aquell que mata per intens,
aquell que fereix el cor
i el deixa sagnant poesia,
eternament.
Intranquiliza saber que sólo lloraran en el universo paralelo que propones los que tengan deudas de sangre. Tus versos me remiten a Séneca, que considera que no hay mayor causa de llanto que no poder llorar.
ResponElimina