Què amaga la freda foscor que l'enyorança augmenta? .
La soledat pesa tant com la distància, còmplices nocturns del desassossec dels amants .
No ets tu qui m'abraça en la nit fosca, sinó la solitud aclaparadora que m'ofega. No són les teves mans dolces les que acaricien la meva pell, sinó el desassossec planyívol de saber-te tan a prop i no obstant això, tenir-te tan lluny .
Com plom pesa la teva absència que omple les hores de desig i augmenta l'ànsia de tenir-te .
Recurrents són els pensament que no em permeten agafar la son. Voletegen en la meva ment els teus ulls, les teves mans, els teus llavis, la teva pell. Consumeix la nit l'encés desig de les teves besades, de les teves carícies.
Queda't aquesta nit. No et portis el teu alè tebi, deixa el pes del teu cos,
les teves profundes besades i les teves tendres carícies.
Queda't aquesta nit. Xiuxiueja'm a cau d'orella aquells versos d'amor llargament callats, explica'm com bateguen els nostres cors a l'uníson, enllacem els nostres cossos en aquella abraçada divinament perfecte que és tan sols nostre.
Queda't aquesta nit.
El baf de la cafetera em mira amb llàstima:
- Potser en somnis vos trobeu i les vostres ànimes facin l'amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada