Era morta,
i vaig morir
i vaig tornar a morir
i vaig morir un altre pic.
Fins que els dimonis
em mostraren
el camí púrpura
de la follia
i al final del camí
hi havia unes mans,
pensant
que eren un cor,
bategant
enmig de la mar ensangonada.
Fins que la sang s'esvaí
tornant la llum turquesa
de l'aigua,
les mans-cor no
deixaren de bategar...
I vaig morir un altre pic
i vaig tornar a morir
i vaig morir.
Era morta.
Camina capbaix, les passes erràtiques, els cabells grisos i llargs fins a les espatlles es mouen amb el vent que li bufa de cara, el vell abric negre de pell li cau fins més avall dels genolls.
No té res en Caront, ni barca que transporti ningú a l'Hades, de fet, viu al carrer. Coneix bé l'infern, però, en Caront. Du reflectides a la cara i als ulls les batalles lliurades amb l'alcohol i les drogues, les pèrdues que mai no rescabalarà, tanmateix és una despulla humana, en Caront. I ho sap.
Juga a ser educat, perquè pot i perquè en sap, sempre ens tracta amb respecte i certa deferència.
Mai no ens mira als ulls, en Caront, li hem de cercar la mirada, morta.
Avui l'he vist, arribava pel camí de Can Gazà: distret, discret, capbaix, erràtic, educat. Mort.
Ve a dinar, a cercar un plat de calent, tal vegada, l'únic que li queda segur, o no, possiblement un dia deixi de venir, ningú no sabrà per què i ocuparem la seva plaça amb un altre Caront sense barca per transportar ànimes a l'Hades...
Incomptables Caronts passen pel menjador de Can Gazà de cap a cap d'any: distrets, discrets, capbaixos, erràtics, educats... Morts.
El sospir d'un àngel.
El so d'un tel de seda.
La llàgrima d'un unicorn perdut.
El bes desesperat de l'amant.
L'aire respirat al darrer alè.
Paraules que no diuen res,
un petit poema escrit
al llenç dels ulls de l'infinit.
La mesura exacta del temps
que li queda a la mort per morir.
Incuba la recança
a cada nova imatge
cercada amb l'ànsia
de qui se sap desnonat
del cor de l'amant.
Res no és res.
Només volia partir i veure món.
Desaparèixer.
Anar a Groenlàndia a Thumbnail, sentir el vertigen a 1500 metres d'altitud sobre la mar, contemplant el cel obert, sense arribar a veure l'horitzó.
Tastar el gust de la sal directament del terra dels 12.000 kilòmetres quadrats que té Uyuni, a Potosí. Sempre li havien agradat les salines: si vols acabar amb un bruixot, l'has d'enterrar en sal.
Sentir la crida de la mar, del blau profund, de l'abisme de Challenger a les Illes Marines i comprovar si a les seves profunditats si hi podia respirar.
L'horitzó no es distingia a Thumbnail, efectivament, el cel infinit ho confonia tot. No hi havia horitzó.
El gust de la sal, tastada directament d'en terra a Uyuni, era molt desagradable i era tan compacta, que hauria estat impossible enterrar cap bruixot.
El blau era profund a l'abisme de Challenger,
com pensava. L'aigua especialment densa i gelada l'engolí com si fos
una petita goteta més... I no, a les seves profunditats no es podia
respirar. Per un moment, pensà que sí, que aquell oceà era
respirable, que podia mutar en peix i desaparèixer com volia... Respirà
profundament i tot passà aviat.
Obscuritat total.
Desaparèixer.
Res no és res.
Vénen a morir
els estels
als ulls
de qui els mira.
Toca el violinista
i no se sent cap melodia,
li surten les notes mudes.
Vol callar el violí.
Sembla no adonar-se'n
el músic persistent,
continua interpretant la peça,
tal vegada de Bach,
tal vegada de Wilhelm.
Vol callar el violí.
No pot qualsevol,
treure-li el so
de les cordes envellides.
Vol callar el violí.
Per tantes mans ha passat
i només unes l'han sabut fer parlar:
el so més melangiós,
el més bell, el més sincer.
L'únic so que podia fer l'amor.
