VERSOS ENSALIVATS

Dies vendran
d'hores llargues.
Nits silents
de plaers descomptats.
Versos ensalivats
a esquenes estremides,
escrits amb plomes
de foc delirant.
Cavalls desbocats
ensorraran murs.
L'infern espera,
em vull cremar amb tu.

UN UNIVERS PARAL·LEL

 

Hauria d'existir un univers paral·lel,
de sorra calenta i mars de vidre,
a on plogués quan la set fos feresta,
a on només vessés llàgrimes
qui tingués deutes de sang.
Un univers paral·lel,
a on l'amor mai no fos clandestí,
a on les més belles flors,
les d'aroma dolça i colors cridaners,
no fossin tallades per ímprobes feres
bavejant luxúria incontrolada.
Un univers paral·lel,
a on viure de la lletra fos possible,
a on les mirades despertessin
al desig i al plaer
de les pells sensibles,
de les ànimes deleroses d'amor...
L'amor absolut,
aquell que mata per intens,
aquell que fereix el cor
i el deixa sagnant poesia,
eternament.

PARAULES NASCUDES MORTES

No hi ha temps que torni
per desfer els camins equivocats.
Intentant recordar les paraules exactes,
tot es torna tan estrany que l'aire es fa dens, 
irrespirable, com de vidre negre
que entre pel nas fins al cervell 
per cristal·litzar els pensaments.
S'omple de silencis la nit freda
a on es perden els llums dels ulls
que es tanquen amb el pas de les hores.
Contempl la fosca, nua, des de la finestra.  
Apaivag l'ànsia que em neix al ventre
en recordar les hores passades.
Calla, suplic al cap i el cor s'atura,
com si els sentiments,
per pura necessitat,
poguessin desaparèixer.
Amb l'equipatge ple de besades,
partesc amb el pes del destí 
que ens gira l'esquena,
cap a l'Antàrtida sense retorn,
paralitzant paraules d'amor a la gola.
Paraules nascudes mortes.

ULLS ESTRELLATS

Besa ulls estrellats
de mirada que no sap mentir,
privilegi de nafrats
que cosiren les ferides 
amb fil d'or.
Nits a l'eternitat
de passió depravada,
giravoltant al so
de música feta amb els dits
resseguint camins oblidats.
Sentiments ofegats
al gargall amarg del passat,
tornen a tocar de la pell freda
del despertar d'una nova il·lusió.

OCEANS DE CORBS

Camina descalça 
la realitat 
atònita 
els corbs volen 
desesperançats 
furguen a les nafres 
encara obertes 
negres oceans 
ionquis de les misèries 
mirades gelades 
enterra'm  
a terra sagrada 
cobreix-me amb sal 
ofega'm 
els crits 
amb la boca 
amb les mans 
amb pètals taronges 
amb la vida 

de cors bategants 

DE VEGADES...

De vegades, surt el sol,
de vegades, desapareixen els estels,
de vegades, cau el món de les mans d'Atles:
perdem el nord,
trobem el sud,
mirem a l'oest,
anem cap a Mordor.
De vegades, els peixos pensen que són cans,
les hores són minuts,
els records, incandescents,
les llàgrimes, vida.

LA MORT DEL POETA

Diàfan és
l'espai que ens separa.
Respira ansietats
el desig insatisfet.
Ploradores planyen
la perfecció inexistent,
el cadàver putrescent
del poeta que mai va ser.