T'ho diré als ulls.
T'ho diré al ventre,
t'ho diré a la boca, a les mans, als cabells...
al foc de l'ànima, t'ho diré.
T'ho diré al silenci de l'amor que compta les besades per donar.
T'ho diré a l'ombra de la teva mirada, a l'oratge de les besades que travessen el temps, al somriure dibuixat als teus llavis, a les cicatrius de la teva pell.
T'ho diré a les passes que dones cap a mi, al gemec delerós del teu alè.
T'ho diré a les paraules d'espera, a les de càstig, a les d'amor.
T'ho diré a les vetllades de llunyania que convergeixen a l'univers que ens contempla, impassible.
T'ho diré a la veu, quan calli, per fi.
T'ho diré als ulls, quan deixin de mirar, assaciats.
T'ho diré a les mans, quan no acaronin ja, insensibles.
T'ho diré al cor, quan deixi de sentir, esgotat.
T'ho diré, amor, quan no em puguis sentir, t'ho diré.
No fa
encara una hora que he agafat el cotxe per partir d'una llarga però
tranquil·la jornada als encantadors Encants de Can Gazà, que per cert,
avui han arribat al seu equador. He decidit travessar Palma per les
avingudes per anar cap a ca meva, conduint amb cura per mor d'un genoll
encabotat en fer-me difícils aquests dies, quan de cop i volta, tot
escoltant amb gran delectança i amb el volum a tota
pastilla, "All of me" de John Legen, he notat que no estava sola al
cotxe, hi havia algú amb mi, amb precaució he mirat pel retrovisor els
seients del darrere i he comprovat que no hi havia ningú, així mateix,
he fet la mateixa ridícula comprovació amb el seient de l'acompanyant,
que llevat de la meva bossa, estava ben vuit. L' estranya presència era
cada vegada més potent, era evident que qualcú havia decidit
acompanyar-me a casa, així que, tot aprofitant la seguretat de la
soledat que m'esperava en arribar, li he contat a Tòfol, així l'he
anomenat, com m'havia anat el dia i com em feia sentir estranyament
acompanyada, la seva presència. No m'he donat compta que conversava
animadament en veu alta amb Tòfol, fins que a un semàfor, una al·lota,
aturada al meu costat, en mirava amb cara d'estupefacció, li he
somrigut, car era guapa, molt guapa de fet, i he vist als seus ulls una
llambregada de commiseració que m'ha fet callar tot el camí.
En
arribar he convidat Tòfol a pujar a ca meva, no era desagradable la
companyia, no ha volgut pujar, crec que ha partit amb l'al·lota guapa,
de fet molt guapa, de la mirada compassiva.
Gravitant al fons de la teva mirada,
es barregen imatges de la son i del desig,
records d'hores plaents emparada a la teva boca,
alimentant-me de besades,
tornant-me aigua de rosada entre les teves mans.
Res iguala l'infinit a on habites,
on les ombres tornen llum,
on la passió ambrosíaca s'escampa en tremoloses ones per la pell delerosa,
on l'amor se sublima i envaeix les ànimes embolcallant-les per sempre.
Deixem viure al teu infinit, alimentant-me de la teva boca, adormida sobre el teu pit, assaciant el desig: eternament.
El baf de la cafetera s'arrauleix a un racó:
- Viure alimentada
de besades, assaciant el desig per dormir després sobre el pit de
l'estimat a un infinit on habita l'amor, no és més que una altra imatge
de la son i del desig.
La mar era blava, blava, blava,
l'horabaixa d'aquell estiu
quan les ones jugaven amb els teus peus,
allà a les penyes, amorosides de sal.
La mar era blava, blava, blava,
l'horabaixa d'aquell estiu
quan el vent pentinava els teus cabells,
allà a les penyes, amorosides de sal.
La mar era blava, blava, blava,
l'horabaixa d'aquell estiu
quan els llavis besaven la teva boca,
allà a les penyes, amorosides de sal.
La mar era blava, blava, blava,
l'horabaixa d'aquell estiu
quan les mans temptaven els teus sospirs,
allà a les penyes, amorosides de sal.
I tu i jo, l'horabaixa d'aquell estiu
contemplant la mar blava, blava, blava,
a les penyes arrecerades,
ens estimarem, amorosides de sal.
El baf de la cafetera s'enlaira extasiat:
- Qui fos les ones que juguen, el vent que pentina, els llavis que besen, les mans que tempten...
Qui pogués estar amorosit de sal!!
Voldria tenir els ulls sempre badats,
per no perdre detall de la teva mirada
blava com l'aire. L'aire que alenes i omple
els teus pits que s'inflen per delectança
de qui mira: embadalida.
Voldria tenir les mans sempre obertes,
per acaronar la teva pell suau.
Suau com els llavis que separes per
besar la boca de qui els he cerca: encisada.
Voldria tenir els braços sempre promptes a l'abraçada,
per rebre el teu cos enardit de desig.
Desig que exacerba qui vol complaure'l: amorejada.
El baf de la cafetera balla lent i pesat:
- Embadalida, encisada, amorejada... quins ulls d'aigua clara et criden l'estimera i la passió?
Elegeix el camí de la saviesa.
Camina amb els peus nus
ben arrelats a terra.
Deixa partir els monstres,
despulles putrescents de l'amor roí.
Assaboreix la besada
tants d'anys enrere oblidada.
Mira amb els ulls d'aigua clara
el llambreig del sol a la mar.
Gaudeix de les noves passions
amb infinita tendresa.
Dóna't a l'amor que no exigeix mesures
i fes de la llibertat l'himne de la teva ànima.
El baf de la cafetera somriu sorneguer:
- L'amor sense mesura, mesura taules a les torres dels castells.
La boca que besava amb deliri, ara
escup esfereïdores paraules d'esquírria,
trinxa les esperances amb mil bocins i
clou silencis eterns.
Les mans que acaronaren pell novençana, ara
esmicolen abatuts residus d'amor,
martiritzen amb crueltat la bellesa nívia
i nafren les ànimes càndides.
Els braços que acolliren tendreses, ara
torturen afamegats sentiments de culpa,
mesuren els camins de la feresa i
esgarbissen els cors innocents.
El baf de la cafetera es mou lentament:
- Hi ha històries que val més callar.
