I AIXÍ COM ES VIU?

 

I així com es menja?
Amb l'estómac contret
per la certesa que abans de mi,
estimares amb veneració i bogeria.
I ara, quan beses els meus llavis
amb l'ànsia de qui es deleix per beure la vida de l'altra,
què ha estat d'aquell amor,
d'aquella bellesa altre temps exaltada,
cridada als quatre vents?
I així com es dorm?
Amb la son trastornada per la lleu intuïció
d'aquella història que no em contes
i de la que som hereva.
I ara, quan alenes al meu coll
anant cap als mugrons encesos,
què ha estat d'aquell desig que descansava la boca,
la vista i l'ànima als ulls d'una altra?
I així com es viu?
Amb la certesa de saber caduques
el desig i les promeses silents dels teus ulls.
I ara que tot és silenci i bateguen a l'uníson els nostres cors,
digues què serà del nostre amor?

CAMINS DE LLIBERTAT

Somniava alt i gran amb camins de llibertat.
Hi havia cels infinits estrellats d'ulls plorosos,
oceans profunds de boques cercadores,
terres àrides de mans aspres,
muntanyes altes nevades de cossos.
Volar amb ales que no són teves no dóna la llibertat.

SILENCIS QUE ENAMOREN

M'agrada el silenci
de les mirades absents
que custodien secrets.
Mirades perdudes
en la boira que s'aixeca
després de la pluja lleugera.
Ulls emmurallats 
que amaguen univers
giravoltant al ritme
de pensaments perduts.
Mirades que callen absències
i abstinències, rancors
i el perdó de qualque pecat
inconfés.
M'agrada el silenci dels ulls
que callen tranquils
les evidències 
d'una ànima turmentada.

L'ESTRANY AMOR

 
Com és d'afortunat
qui té l'amor merescut.
Qui no es conforma
amb penyores i
mentides piadoses.
Qui gaudeix de la companyia
i els moments,
de les nits i els dies.
Qui té el poder
de fer-se estimar i valer.
Qui riu i plora i alena
amb la boca de l'altre.
Com és d'afortunat
qui té l'amor
malgrat les mentides
i els enganys...
Com és d'estrany
l'amor quan tot ho dónes
a canvi de no res.

ELS DIABLES DEL VENT

S'aixeca vent de terra
que treu a passejar
els diables,
cerqueu les salines
més properes
protegiu-vos dels bruixots
que els cavalls suen a l'alba
i els penells senyalen el nord,
tanqueu els cors
que no bateguin,
acluqueu els ulls
que no vegin
com s'acaba el món.

QUE MORI L'AMOR

 

Patiran fins al darrer alè,
escopint com sang bruta
el seu egoisme.
Els amants que reclamen dies
i no poden oferir nits.
Els amants que enganen,
enganats i enganadors.
Que mori l'amor, que mori
per deslliurar-nos de tanta futilitat
i ensopiment.

LES MUSES HAN MORT

Pessiga'm on hi hagi carn,
posa'm contra la paret,
no hi ha res més per mostrar.
Ja no som el que vols.
Amb el fum cobrint-te la cara
cent mil veus d'àngel
diuen que un dia cregueres
enamorar-te d'una idea
foragitada pel teu menyspreu.
Encara som aquí.
Sempre som aquí,
abstreta llum al teu cervell 
que s'esvaeix com la boira
d'un carreró brut
a l'alba lenta
quan les putes, avorrides, 
se'n van a dormir.
I som aquí,
sense esperar el canvi,
fins que la saliva se'ns acabi,
fins que el temps mati l'amor,
fins que no hi hagi esperança per mi,
putrescent vers oblidat
que un dia volies escriure
i que mai no va arribar a ser.
Les muses han mort.