Veig la felicitat als ulls de l'amor,
passa de llarg,
deixa penyores, només,
petites mostres d'impossibles,
dolces fantasies: tortura la realitat.
Passarà el temps blanc,
caurà l'oblit sobre la ignorància,
ploraré llàgrimes d'amargor,
enfonsada a la foscor,
sempre callada: colpeix la certesa.
Amagada a les ombres,
durant un viatge que no du enlloc,
coberta de boires i fums,
no existesc: pesa la resignació.
Lleu és la paraula de l'adéu.
Dóna'm temps, d'aquell que crema la pell amb la punta dels dits, que cerca amagatalls amb la llengua
i marca els minuts al rellotge del nostre desig.
Dóna'm
temps, per cercar la meva vertadera essència en el moment sublim del
plaer,
quan la teva boca es tanca sobre el meu sexe latent.
Dóna'm temps, per fer infinit l'espasme
que comença amb la teva mirada i acaba amb l' unió urgent de la nostra nuesa, calenta i humida,
com el pensament que ens embolcalla les hores.
Dóna'm
temps, d'aquell que passa efímer i augmenta el deler, el plaer i el
goig de combregar amb la teva carn i em fa aigua que brolla com un riu
de lava.
Dóna'm temps, per consumir-te al foc dels meus inferns que tan sols tu coneixes.
Dóna'm temps: un segon ens sobra per viure tota una vida de desig i plaer.
Dóna'm a beure dels teus ulls,
desesperats de la mirada que'ls cerca.
No em neguis els llavis acuitats en somnis,
durant les nits obscures,
després de les ferestes batalles a l'infern del teu oblit.
Despulla'm amb les mans de les vestidures que em cobreixen l'ànima, afamegada de tu.
No em deixis d'acaronar la pell,
delerosa dels dits coneixedors dels meus secrets.
Diga'm llargament adéu,
per no semblar una acomiadada
i no haver d'esperar el nou dia, si arriba.
Alenem junts l'aire del temps concedit,
per ventura poc: cap bogeria mai no fou tan exquisida.
Giravolta a punt d'atura-se el cor malferit.
Canten les sirenes a les mirades alades que conten històries de foc i penombra.
No és pot tornar al paradís deprès de caure a l'abisme de l'horror, encara bateguen les nafres al ritme del ball de les espases que travessaren la carn tendra: no hi ha treva per la víctima del càstig del seu propi destí.
El baf de la cafetera xiuxiueja un mantra:
- Deixem partir les lamentacions cap a la benvolença de les profunditats de l'oceà de l'oblit, deixem partir les lamentacions cap a la benvolença de les profunditats de l'oceà de l'oblit, deixem partir les lamentacions cap a la benvolença de les profunditats de l'oceà de l'oblit...
No es poden tancar persones a dins rateres.
L'infern tremola amb la seguretat de l'orgasme de la carn.
Monstres de rostre serè, esperen, amb torxes enceses la senyal i el silenci glaça la sang dels condemnats a mort.
Xiula una tonada la por des del ventre de les roques que faran de tomba dels innocents.
Ploren els enderrocs que un dia foren solemnes torres de marbre i or: ha mort la darrera esperança.
El baf de la cafetera es retorça amb força:
- Negre és el pensament que et travessa la ment.
Els niguls nigromàntics duen notícies rellents
de pròxims moments a la teva boca.
La contundència de la frustració
no borra els pensaments que recorren la teva ànima,
tatuada a la pell abans de conèixer-nos.
Besa la boca oferida amb passió cega d'amant alliberada.
Acarona la nuesa nívia que ja no és covarda.
Apaivaga amb les mans el deler que em crema les entranyes.
Beu-te l'essència de l'amor que brolla amb la fetilleria de la teva mirada.
Estima'm, com si no existís un demà.
El baf de la cafetera em mira encuriosit:
- Només es pot estimar com si no existís un demà.
Cremen les mans a les butxaques de la immundícia.
Dels meus ulls brollaran àngels muts amb les ales rompudes,
arribarà el temps de les tempestes i les tenebres ho cobriran tot,
el silenci vetllarà els somnis de les bèsties adormides.
Esgarrifa la foscor a plena llum del dia: tenc el cor glaçat.
El baf de la cafetera s'engronsa tranquil:
Els pitjors combats són els que lliuram amb nosaltres mateixos.
