Fa calor, no cal que us ho digui, xafogosa, asfixiant, diria fins i tot que claustrofòbica, només hi podem fugir amb aire condicionat, ventiladors a tot drap i dutxes fredes.
Aquesta calda em manté en un estat continu de mal humor exacerbat que xoca de front amb idees i pensaments, que aquest estiu, van, venen i donen voltes dins del meu cap desordenadament i caòtica. Malgrat això, hi ha un tema recurrent, la mort, la transcendència, el llegat.
No tinc por de morir, en certa manera veig la mort com un alliberament, sigui el que sigui el que trobem a l’altre costat, no em preocupa, si és el NO-RES, tant se val! I si és un altre nivell de consciència, magnífic, no?
Però... i el llegat que deixes? Passar per aquesta vida de forma insulsa, com qui va a fer la compra a un supermercat rutinàriament em fa pànic i no vull dir amb això que vulgui ser un personatge famós o important, no vull ser recordada mundialment per res en especial. Però si voldria cultivar l’amor, la passió, el delit per l’art, la sensibilitat, l’esperit crític, el discerniment, l’empatia, la cultura. Meravellar-se amb les petites coses mundanes que perdrem en ser morts.
Només puc deixar tot això als meus fills i a la gent que m’estima i no vull perdre el temps, veig que el món sencer està ben a prop d’anar-se’n a la merda, entre governs corruptes, al·lots que no saben diferenciar el que és ver d’autèntiques animalades a les xarxes socials, l’avanç imparable de les extremes dretes i un etcètera pràcticament infinit.
No vull morir sense deixar, almanco, un missatge de VIDA.
No m’ho tingueu en compte, les meves neurones són de vacances per calor extrema.
